En la tercera part del poema “Triptic”, el qual figura en l’obra del capellà de Massarrojos, copsem

“3r. AL RETORN DE LA SERRA

De les penyes altes,

la flairosa mata

n’he collit, més altres,

del te de muntanya.

 

N’he fet un feixet

d’una penya a l’altra,

i, amb un cordellet

lligat,… cap a casa”.

 

 

Com podem veure, la terra (la serra, o siga, la dona) subministra per a les necessitats dels seus fills (ací, a través dels feixos de te) i ells regressen a casa, a on viuen les monges.
Per això, indica que,

“A l’Asilo torne,

que, als ancians, empara.

Qui sap si, pel temps,

demanaré entrada!..”.

 

L’autor, qui podria ser el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, aleshores, tindria un poc més de cinquanta-tres anys. A més, plasma un fet que, més d’una vegada, ens han comentat persones de la generació de ma mare (dels anys quaranta del segle XX) o, més encara, sobre gent que, per exemple, nasqué abans que hi hagués Seguretat Social en Espanya: reservar per als majors, perquè, els qui havien treballat, sovint, no cobraven pensió en restar retirats.

Llavors, el poeta, empiulant amb l’educació matriarcal que havia rebut de sa mare i que ell havia aprovat, exposa

“A la porta, toque;

obri una germana.

‘-Prenga, germaneta:

el te de muntanya.

 

Done’l als ancians,

que la Verge empara,

i viuran molts anys;

és cosa provada’.

 

‘-¿D’a on[1] és l’herbeta

que la vida allarga?’

-me diu la mongeta

que mana en la Casa.

 

‘-Quan ma mare em veia,

de malalt, la cara,

me feia tassetes

de te de muntanya.

 

Preneu-lo, oh, mare,

guardeu-lo en la cambra.

Pot ser que, algun dia,

a mi, em faça falta’”.

 

 

Altra vegada, l’escriptor diu a la monja lo que sa mare li transmetia, quan considerava que l’herba (te de muntanya) li seria profitosa. A més, la invita a alçar la collita, per a l’esdevenidor i passa a versificar sobre els faigs i sobre el paper que les germanes feien al poeta.

Igualment, captem que la monja li farà el paper que, anteriorment, exercia la mare i ell li afig com cal cuinar-ho:

“De la fageda dels pares,

la feroç dalla[2]  

ha segat el tronc

que la llar escalfava.

 

Ja no tinc germanes

que, a la mare santa,

suplint, em donaven

el te de muntanya…

 

¡Qui sap si vosté,

com la mare aimada

que ja està en lo cel,

del te de muntanya,

me farà tassetes

si faig mala cara,

per curar dolències,

el te de muntanya?…

 

Faça’l com la mare

que, al cel, coronada,

així feia sempre

el te de muntanya:

 

Per cada tasseta,

són tres pessiguets,

com ma mare el feia

en un perolet”.

 

 

Finalment, els versos connecten amb la religiositat matriarcalista i amb el paper de la dona que salva l’home i que enllaça amb els fills i, així, amb la terra, tot i el pas dels anys:

“Al temps que el posava,

es feia la Creu:

en el nom del Pare

i del Fill de Déu.

 

Faça-me’l aixina,

com la mare santa,

i em sentarà bé

el te de muntanya.

 

 

¡MARE, MARE BONA!

gojant en lo cel;

el te de muntanya,

al ventre, te veig.

 

            Bocairent, 27 octubre 1949”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Encara que la forma normativa és “¿D’on?”, hem considerat adient escriure “¿D’a on?”, per facilitar la rima.

[2] En l’original, “Del hallar dels pares, / la ferós guadaña”.