Una altra lletra de sardana que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Girona aimada” (pp. 44-45), amb versos de Joan Serracant i Manau (1897-1973) junt amb Lluís Papell i Comas (1891-1980), tots dos, jornalistes, i amb música de Vicent Bou (1885-1962), compositor de sardanes i escriptor. Apareix una dona qui, potser, en la seua tardor biològica, comenta com se sentia en la terra, de què, a hores d’ara, no se n’aniria i que, per tant, evoca:

“Girona estimada,

Girona immortal

ets aureolada

d’amor triomfal.

 

(…) En sentir el compàs de la sardana,

content venia el meu fadrí,

el més trempat de la plana,

que feia parella amb mi.

 

Bella sardana! Tot dansant,

sentia al cor un goig diví,

les nostres mans entrellaçant (…).

Girona aimada,

et tinc dintre el cor (…).

Vaig marxar de la ciutat volguda

tenint el cor ple d’il·lusions”.

 

Aquests darrers versos, com uns altres que exposa al llarg de l’escrit, podrien empiular amb el fet que els impulsos no sempre juguen a favor i que, de bon principi, hom se sentirà millor en la terra, que no fruit de la rauxa, i, per consegüent, el missatge és que convé tocar els peus en terra.

En qualsevol cas, el record per Girona (la ciutat amb què ella se sent connectada) es manifesta i és viu.

En canvi, en la cançó que ve a continuació, “La puntaire” (p. 46), amb lletra de Josep Ma. Bello i musicada per Lluís Badosa i Compte (1884-1968), el realisme i el gran sentiment per Catalunya fan que es plasme la socialització:

“És la terra més galana que en el món hi ha

Catalunya de la plana fins a l’Empordà.

Un paradís em semblen ses conreus

des de l’Ebre als Pirineus”.

 

A més, copsem un Déu en línia amb el matriarcalisme: com ara, planer, com aquell Sant Pere que parla al marit d’una dona molt ambiciosa o aquell Nostre Senyor que, com diu un refrany molt popular pel País Valencià, es riu dels pecats del piu:

“Un dia els àngels del cel es van voler alegrar

i fent rotllo una sardana varen puntejar,

i en veure’ls va dir nostre Senyor

‘Eixa és la dansa de bell amor’”.

 

En eixe sentit, es reflecteix un personatge religiós i naturalista que, per mitjà d’un present, enllaça amb la terra on viuen els dansaires i els catalans:

“I buscant una terra noble on poder-la fer ballar

en el cor del nostre poble per sempre la va deixar.

I el ressò d’aquesta sardana li farà saber a tothom

que la terra catalana és la millor que hi ha al món”.

 

Ara bé, com que, a més d’il·lusions, cal estar amb els altres i viure amb esperit comunitari, els versos afigen

“Au doncs fills de Catalunya, doneu-vos les mans;

i ben units com a germans,

tant en temps de pau com de guerra,

des del mar fins a la serra enlairem els nostres cants”.

 

Altra vegada apareix el tema de la germanor i el de l’esperit comunitari, en tot moment, i empiulant amb Catalunya.

Finalment, la lletra diu uns versos que, més bé, tenen un component patriòtic que també figura en part de la poesia (possiblement, minoritària) del primer terç del segle XX i, això sí, més present en escriptors de fama i que solen eixir en llibres de text o de literatura:

“I si algú com l’estranger francès va voler ahir

les nostres llars envair,

el rebrem ardits amb so de guerra

i sabrà que aquesta terra defensem fins a morir”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)