En la segona part del llibre “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, l’autor comença dient “m’adono que són les petites coses de cada dia les que em fan ser feliç” (p. 29). I, aleshores, en reflecteix algunes. Per descomptat, en nexe amb la comarca.
Així, en els versos de “Que bonica és la lluna” (p. 31), ens parla d’una lluna “amb sa cara tan bruna”, és a dir, color terra; en “Cançó de comiat” (p. 33), escriu que ell baixa a la mar i, després,
“Adéu, ma terra, – fills i esposa
i tot quant aimo – en aquest món.
(…) Ella m’espera, – jo m’hi apropo.
-Puja -va dir-me – jo hi vaig pujar;
i a tota vela, – dins la mar blava,
la vella barca – se’ns emportà” .
Per tant, no sols evoca Rupit (el poble), sinó que el poeta s’acosta a la vellesa (la mar), la qual li guanya en força, porta la iniciativa i actua amb molta espenta, fins al punt que se l’emporta i, igualment, que aconsegueix que Miquel Banús i Blanch (l’home) faça lo que vol la mar (la dona). Cal dir que l’aigua (com tantes vegades en la literatura matriarcal) és u dels trets típicament femenins.
Afegirem que, com podem veure, l’escriptor no passa d’un símbol femení a u de tipus masculí, ans a un altre de la mateixa corda (de lo tel·lúric), a lo aquàtic. Prossegueix amb el sentiment de pertinença.
Aquest lligam amb el terreny, amb el Collsacabra, el continua en la composició següent, “La flor a l’abella” (p. 34), en traure l’orella (representació de lo auditiu, més propi dels Pobles matriarcals) i que els petits detalls van units a la senzillesa en les relacions amb els altres, com hem copsat en dones que responien a la vida molt d’acord amb el matriarcalisme. A banda, captem que, si ens fem intel·ligibles i connectem amb el pròxim, la vida pot resultar més grata i més beneficiosa per a ambdues parts:
“Què dirà la flor a l’abella
quan li parla a cau d’orella
sobre els prats assolellats?
Deu cantar-li cançó dolça
rebolcant-se per la molsa
com a bons enamorats.
I així, la petita abella
explica els secrets d’ella
a totes les flors dels prats
que, cofoies i felices,
treuen el cap de les bardisses
lluint vestits policromats”.
Cal dir que la molsa (sovint, representada de color verd) roman adherida a la pedra, a lo tel·lúric, s’hi empelta.
Adduirem que, en el poema “Cant d’amor” (p. 35), també figura una abella (potser, com a símbol de la dolçor, de l’amabilitat en les relacions amb el proïsme):
“Una abella juganera
el cant d’amor va escoltar (…)
i a la següent primavera
neix el ‘clavell de pastor’”,
i, així, podríem dir que l’abella (ací, associada a la primavera i al renaixement de la vida i de la flora) dóna vida a una flor solitària (com els pastors, a diferència de la mare que alleta) i de fragància agradable: el clavell (sovint, vinculat amb lo masculí). És més: la dona, com la terra, crea l’home, el fecunda (i, per consegüent, no és l’home qui, fruit de la inventiva o de la creativitat, engendra la terra, ni la Mare Terra).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
