Altres poemes de literatura matriarcal.
U dels poemes que triàrem per a aquest apartat és “La casa vella”, de l’escriptor Ramon Garriga i Boixader (1876-1968), de Vic (ciutat de la comarca catalana d’Osona), en què reflecteix molts trets vinculats amb la terra, encara que ho faça en 1921 i plasmant la influència de la industrialització. Primerament, direm que, d’acord amb l’article “Mossen Ramon Garriga i Boixader i els seus” (https://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38860/38728), de Miquel S. Salarich Torrents, a què accedírem el 21 de novembre del 2024, copsem que portà una vida senzilla i que, encara que prompte passà a viure en Barcelona, arran d’una epidèmia, “no oblidà mai la seva pàtria natal, col·laborant en moltes de les seves activitats culturals, adherint-se a aquelles en les quals no podia estar-hi present i mantenint íntima i cordial amistat amb moltes persones vigatanes, manifestant-se amb les seves expansions poètiques que els hi dedicava allunyat, i en retreia els mèrits en la veu de la premsa local” (pp. 36-37).
Més avant, afig que els vigatans amants de la poesia anaven prou a sa casa i que, quan féu els noranta anys, li feren un homenatge. En eixe sentit, el poeta Ramon Garriga i Boixader “també freqüentava les reunions dels vigatans, especialment aquelles típiques castanyades” (p. 37).
Igualment, la seua vida en nexe amb la poesia anava unida amb la seua activitat sacerdotal i, com a escriptor, l’autor de l’article indica que “Escrigué pels infants, pels humils, pels vells. Aquestes qualitats que arribà a conquerir en (…) la seva naturalesa. Fou humil, com les violetes que a centenars ornaven el seu jardí, arribà a vell, fins passada la norantena i al compliment de la seva ancianitat anava assolint la tendresa i la innocència dels infants” (p. 38).
Al capdavall, veiem que “la seva llar era una mostra de la seva refinada espiritualitat. En aquella llar, incrustada en la plena floració de la naturalesa autènticament rural, la vida de Mn. Garriga anà desenrotllant-se” (p. 38).
Quant als trets esmentats, en el poema “La casa vella” (https://www.patrimoniliterari.cat/uploads/obres/4274-obraarxiu-la-casa-vella-nbsp.pdf), de la web “Patrimoni literari”, exposa
“¡Com eres bonica enllà en ma infantesa,
la vella masia, la casa pagesa,
quan jo t’hi sabia defora poblat
enllà de la plana, lluny de la Ciutat!
Sembla encara et vegi al peu del fondal
rústega i morena, el xiprer al portal
i la fumerola de la xemeneia
que la tramuntana sempre l’escabella,
cabellera blanca de l’àvia padrina”.
En un altre passatge d’aquesta composició, després d’haver tret molts detalls relatius a la natura, el poeta de Vic escriu
“¡Oh casa pagesa
que em duus l’enyorança de la jovenesa,
qui et veu i t’ha vista,
tan alegre que eres en ta soledat
i ara muda i trista,
talment presonera d’un modern veïnat
que t’ha pres les terres per fer-ne ciutat!”.
Cal dir que aquests versos s’escrigueren en el primer quart del segle XX i, com a símbol de la pèrdua de força del món rural, davant les ciutats i el nou estil de vida, finalment, podem llegir
“L’avi està malalt, malalt que se’n va…
Quan ell morirà,
¡adéu casa vella!
Ferida de mort
no quedarà d’ella
ni ombra de record”.
En qualsevol cas, aquest poema enllaça amb el matriarcalisme: 1 ) perquè recorda la casa i el món rural (on es reflectia més), 2) perquè no fa una lloança de la ciutat, sinó que tracta sobre part de com es vivia en els pobles de la Catalunya d’aleshores i 3) perquè Ramon Garriga i Boixader evoca la terra on havia viscut abans d’emigrar, per consegüent, encara té viu el sentiment de pertinença a la terra.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
peo,+ISSN0210-5853A1968V000006N058-059-04
4274-obraarxiu-la-casa-vella-nbsp assemblea-pagesa-6f (1)
