Un altre poeta que també trau el tema de la maternitat, com ara, escrivint sobre les cançons de bressol, és Joan Sala Vila. Així, en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, ho fa, per exemple, en la composició “Què vols?” (pp. 48-49). Com si l’escriptor (simbolitzat per un xiquet) parlàs amb sa mareta biològica, diu:
“Vull que em cantis una cançó
íntima, que se l’emporti el vent,
i adormir-me a l’ombra del cirerer (…).
Vull que em cantis una cançó,
cançó de mare adormint el seu fillet,
fillets sempre som, els anys no sumen,
el somriure del nen, felicitat mare”.
Després, el fillet, encara en nexe amb la mare, li demana que en cante sobre una tasca del camp:
“Vull que em cantis una cançó,
aquella que el pare cantava segant el blat,
mentre l’avi lligava les garbes
grans d’una espiga tastava la mare.
(…) a casa tothom cantava la cançó del segador”.
Posteriorment, posa uns versos que tenen a veure amb el fet de ser pares altra vegada:
“Vull que em cantis una cançó,
Aquella, que pare i mare cantaven,
quan abraçats s’estimaven
i somrients es deien aviat serem pares”.
Al capdavall, plasma unes línies amb què Joan Sala Vila torna a la mareta i als pares:
“Vull que em cantis una cançó,
aquella que mare i pare em cantaven
quan al vespre em portaven al llit”.
Com podem veure, el tema de la maternitat (ací, reflectint l’educació matriarcal en casa, en el camp i quan els pares eren a prop del bressol i facilitaven el son del nen) apareix al llarg de la composició.
Empiulant amb aquest poema, en u posterior, “Un nou dia” (p. 57), en la mateixa obra, copsem la figura de la Mare Terra i que tots en som fills junt amb trets matriarcalistes (com ara, l’aprovació de les actituds pacifistes):
“Jo sóc u, però la humanitat en som molts,
i tots hem de ser el mateix jo en la pau.
(…) Amb l’imperi de l’amor viurem en pau,
si avui visc en pau, serà el meu tribut.
Cada nou dia és un clam d’amor per la pau”.
De fet, en un altre escrit, “Bon dia” (p. 74), hi ha trets que tenen a veure amb l’acció de gràcies i amb l’agraïment a la Mare Terra, la mare de tots. Per exemple, quan posa
“Bon dia, em diu la terra que trepitjo,
bon dia, el roc que m’entrebanca,
bon dia, la flor que vol la meva mà per fer el meu ram,
bon dia, la perdiu que aixeca el vol muntanya amunt,
bon dia, la llebre que fuig del perill dels homes,
bon dia, la serp que s’arrossega i cargola,
bon dia, el ventijol que m’acarona la cara,
bon dia, la veu del programa del meu jo.
Bon dia, em diu el cosmos si saps ser amor.
Bon dia, a cau d’orella em diu la fe,
al cim de la muntanya t’espera Déu”.
Finalment, direm que, el 15 de novembre del 2024, aquest poema em féu recordar que, durant els viatges que féiem els meus pares i els fills en la meua jovenesa (nasquí en 1971), ma mare era qui més captava els xicotets detalls (com ara, una floreta) i, mentrestant, jo em sentia més atret per lo que em semblaven presents de la natura a les persones i pel paisatge. Et demanaves com era possible que la Terra tingués tantes preciositats i veies que podíem fruir-les i que calia tractar-les bé: lo que Joan Sala Vila diu el cosmos.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
