Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿tractaven els adults, els jóvens i els xiquets de manera ponderada (per exemple, segons les aptituds de cada u) i tocant els peus en terra?
Gràcies.
A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En relació amb aquesta qüestió, el 19 d’octubre del 2024 ens enviaren aquests missatges: “La meva àvia sempre ha tocat de peus a terra” (María Carmen Badia Prats), “Responent a la pregunta; a casa, es tractava a tothom amb respecte, tingués l’edat que tingués” (Rosó Garcia Clotet), a qui plasmàrem que “L’escriptor Pere Calders, en una introducció a un llibre seu de relats, comenta que, un mestre que tingué de xiquet, afavoria que cada alumne desenvolupàs les seues habilitats i, igualment, feia que, amb paciència, anassen avant amb la resta de temes”; “El matriarcat ha funcionat amb el treball de les dones catalanoparlants: treballs de la llar, assistència a familiars, a necessitats, als fills… i completar amb les tasques del camp.
Han sigut responsables del benestar, de l’alimentació…” (Isabel Inés Aranda), “A la padrina i al padrí, els tractava de ‘vós’; ells, a nosaltres, de ‘nen’, amb afecte” (Sebastià Sardiné).
Igualment, per correu electrònic, el mateix dia, Montserrat Cortadella ens escrigué “Si et refereixes fer, depenent de l’edat, sí: els grans cuidaven dels petits i ajudaven a casa (aquest va ser el meu cas” (Montserrat Cortadella), a qui també reportàrem sobre Pere Calders en la seua infantesa.
A més, ma mare, el 19 d’octubre del 2024, per telèfon, em digué que, pels anys vint del segle passat, “En aquell temps, els mestres ‘eren molt mestres’: feien de pares, de consellers,…
I també, a vegades, hi ha la intuïció de dir ‘[ Aquest fill o aquesta filla,] ‘Ara farà açò’. Moltes vegades, les dones, en els temes dels fills, som més intuïtives i recordem més” com sol respondre (i com és) cada u. En relació amb el tema, li comentí que Pere Riutort (mestre de “Valencià” en Magisteri), un dia demanà en classe qui volia llegir algun escrit lliure i que jo en llisquí u sobre un tema que m’era conegut. En acabant, ell em féu un suggeriment:
“– Tu podries escriure contes”.
Afegirem que, el 29 de juny del 2021, quasi trenta anys després, li telefonàrem sobre les “Rondalles mallorquines” recopilades per Antoni Ma. Alcover i ja n’havíem llegit (i tractat) moltes (de folkloristes d’altres zones catalanoparlants i d’èpoques diferents), i que ell ens en parlà: “La gent anava a Lluc i sempre s’enduien una rondalla”.
O, com ara, el primer any en Magisteri, Roser Santolària (mestra de “Lengua española”) captà que tenies interés per la poesia i per la sociolingüística. Aleshores, addueixes a ta mare que, en el 2024, comentaves poemes i que t’interessaves pel sentiment de pertinença a la terra i per la llengua catalana.
Finalment, direm que hi ha rondalles en què persones amb punts forts diferents formen un grup i van cap a la Cort.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
