Una altra composició del llibre “Consells, glosses i records”, en aquest cas, escrita en 1920 i recopilada per l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, en què copsem la maternitat junt amb la literatura matriarcal (ací, mitjançant uns versos relacionats amb Nadal), és una llegenda que el 21 de setembre del 2024 no figurava en Internet. En primer lloc, en posarem el text i, tot seguit, el tractarem:

“LLEGENDA DEL POMERÓ

 

Josep venia, de la sembrada,

molt cansat i amb el bastó,

trobant l’esposa, assentada,

meditant, amb devoció.

 

De la soca, en surt la rama,

de la rama, en surt la flor,

de la flor, en neix la Verge,

i, de la Verge, el Redemptor.

 

Josep preguntà a l’esposa:

‘-Maria, què ha estat això?’.

Els ulls abaixà, plorosa,

responent-li: ‘-No ho sé jo’.

 

Josep en recollí la roba  

i quasi n’omplí el sarró,

disposant-se a abandonar-la.

I Maria digué: ’ -Això, no!’.

 

Emprengueren la caminada,

camins de pols i amargor,

trobant-se ella molt cansada

i s’assegué sota un pomeró.

 

Ella té set, no hi ha cap font;

demanant-li una poma,

Josep va fer el tocason

dient-li que cap no és bona.

 

Endebades insistí,

Josep veu les branques altes;

el pomeró es reverdí

i deixà molt bé les branques.

 

Maria pogué collir el fruit

i assadollà la gola encesa,

Josep no va fer més el buit,

aconhortant-la amb dolcesa.

 

I aquesta és la llegenda,

saturada de dolçor,

i aquí acaba la cloenda

i llegenda del pomeró” (pp. 18-19).

 

Com podem veure, apareix el tema de lo maternal, del naixement. Afegirem que, com escriu Julius Evola en el llibre “Metafísica del sexo”, el terme “verge”, “en l’Antiguitat, s’usava, a vegades, per a designar la dona que encara no havia tingut experiències sexuals i també la dona no casada, la xicota que podia haver-ne tingut, però no en qualitat d’esposa i que volia evitar el vincle i la subordinació al matrimoni” (p. 159), trets que empiulen amb lo matriarcal.

A continuació, és la dona qui porta la iniciativa, fan via cap a Egipte, lo femení es plasma en nexe amb l’ombra de l’arbre (la foscor), però, encara que el marit fa com si no hi hagués cap poma bona, Nostra Senyora insisteix.

En acabant, arran de l’actitud de la dona, reviscola la vida (les branques i els seus fruits) i, a més, és ella qui els cull (una persona amb molta espenta). Llavors, l’home (Sant Josep) s’acosta a la muller (la Mare de Déu) i, de pas, al xiquet.

Per consegüent, l’actitud femenina ha salvat el Nen de poc de temps i, així, l’esdevenidor com també les relacions entre la parella i amb el nin (amb la infantesa, això és, amb el futur).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)