Sobre l’article “Una família d’artistes de la terra”, també escrivim unes paraules de la filla de Maria, una jove de vint-i-quatre anys: “’Pot sonar molt poètic, però la natura et mana i tu et cenyeixes a ella’, explica la Mariona. I, perquè ho entenguem bé, comparteix experiències freqüents que poden passar quan es treballa la terra. Pot ser que dimecres ella vulgui collir el raïm, però aquell dia caigui una pedregada de por o una tempesta; doncs és obvi que la feina s’ha de posposar fins a un millor moment. També pot passar que es trobi de vacances al juliol i arribi una onada de calor que faci madurar el raïm abans d’hora i la verema s’avanci; doncs ha de tornar ràpidament, perquè a la vinya falta gent.

Saber prendre’s les coses del camp amb filosofia és tan important com assumir que la vida de pagès implica bones dosis de sacrifici. ‘Quan les coses no depenen només de tu, frustrar-te no serveix de gaire. Això també aplica a la vida personal’, reflexiona. (…) la Mariona té clar que ser pagesa conforma un estil de vida. No para mai: després de fer els estudis a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i fer feina en altres cellers de la zona, ha fet una estada a l’Uruguai, on ha pogut treballar a la verema”.

Per eixe motiu, per exemple, durant el 2020 i el 2021, amb una participació alta en molts punts de l’estudi, captàrem que les persones que tenien sentiment de pertinença a la terra, realistes i que empiulaven amb la tradició matriarcalista, trobaven un al·licient i, fins i tot, un mitjà per a gaudir més el moment i el dia: aprofitaven opcions (com ara, Internet i Facebook), per a estar lligades a la terra i per a relacionar-se amb els altres sense necessitat de recórrer a les modes, ni al culte a lo superficial, ni amb eixa sensació de fracàs per no poder fer lo que sí que realitzaven a primeries del 2020. Afegirem que, en aquells dos anys, també era fàcil trobar molts polítics del Parlament Europeu amb ànsies de viatjar pel món com si això no tingués repercussions en la Humanitat: un virus, fruit de la política capitalista a nivell mundial i en les darreres dècades, havia pogut més que el desig ambiciós d’una minoria de persones de domar la Mare Terra (i d’abusar-ne) sota les seues directrius patriarcals i d’acord amb les seues fal·leres.

De fet, “Cenyir-se a la natura no està renyit amb ser creativa. Segons la jove, el secret és trobar la manera d’equilibrar el que la natura necessita i el que a ella li agradaria. Per exemple, quan la jove pagesa poda un arbre fruiter observa cap a on ha crescut l’arbre; i, encara que talla les branques necessàries per poder-ne tenir fruit, alhora deixa que l’arbre vagi cap allà on vol, sense envair-lo. ‘Quan desenvolupes aquest tipus de vincle amb la natura, és espectacular’, afegeix”.

Quan llisquí les paraules referents a natura i creativitat, no em resultaven novedoses, perquè, quan fas classes o expliques res a una persona i, a més, vols que gaudesca de lo que li transmets i de la possibilitat d’aprendre, li atorgues un grau alt de llibertat (les branques de què parla) i, al mateix temps, toquem els peus en terra: eixe mínim d’organització i l’actitud de recepció, trets que podrien evocar-nos un vincle paregut al de la mare (qui ensenya) amb el fill (qui té menys vivències i, com l’arbre, està més verd).

És més: en aquest tipus de casa pairal, “A banda de les ganes de fer coses noves, els va motivar una raó pràctica: el raïm els el pagaven a preus tan baixos que van decidir iniciar el camí de la viticultura. ‘Sempre hi ha hagut la mateixa polèmica: el preu del raïm no és just per al pagès’, ens recorda la Maria. Ara fan vins tranquils de mínima intervenció (…). Per això, assegurem que el raïm és ecològic i que té un mínim de divuit mesos de criança», explica”. Per consegüent, en aquesta família, s’educa a ser creatius i, igualment, a tenir bona empatia amb els altres i estan atents a veure què els comenten i què desitjarien que milloràs.

Agregarem que, “Per a ells, no té preu veure com la gent tasta i lloa els seus vins i sentir que aprecien la seva cura de l’entorn. ‘Ens encanta que la gent vingui i conegui de primera mà com treballem i d’on surten els productes que elaborem’, explica la Maria”. Aquestes paraules poden evocar-nos l’esperit de barri, el qual fa possible una relació estreta i cordial entre el venedor i el comprador i en què ningú dels dos considera l’altre com una cosa, sinó com una persona amb qui paga la pega estar en contacte.

Cal adduir que “La Mariona també valora molt positivament les activitats d’enoturisme que organitzen a la finca (…). ‘Sense la pagesia, ningú no podria menjar. Però, en canvi, és un ofici que no es veu’, es queixa. Quan un amic li diu que viu enmig del no-res, ella li respon: ‘Tu segueix amb aquestes brometes, però, sense la meva feina, no podries viure!’”. Ací hi ha un fet que ja ve del segle XIX: 1) qui viu en la ciutat (o amb mentalitat urbana i patriarcal) i menysprea lo rural i el camp i 2) qui veu com a bo el nexe entre pobles agrícoles i poblacions mitjanes o ciutats.

I és que, com afig Mariona, “davant la desconnexió amb la natura que pateixen moltes persones consumidores, cal fer molta pedagogia. Abans, l’agricultura i la ramaderia eren el dia a dia de cada persona del planeta i la gent sabia quins aliments proporcionava la terra en cada estació”.

Finalment, l’article exposa que, abans d’anar-se’n els entrevistadors, “admirem la determinació d’una família que s’esforça per mantenir les maneres de fer de la pagesia tradicional i, a la vegada, transformar els elements que no funcionen”. Com a anècdota, direm que, en setembre del 2023, un dia poguí llegir en Facebook un comentari interessant: una persona escrivia que havia vist gent que, en iniciar-se la tardor, automàticament es canviava de roba…  i vestia amb la que, tradicionalment, s’emprava abans d’acostar-nos a novembre.

“Per a ells, viure i treballar al celler de Can Morral del Molí és un camí que els omple de joia i, malgrat la paperassa o les preocupacions, els compensa. Un camí coherent que esperem que duri molts més segles”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.