El sentiment de pertinença a la terra en “Himne a Catalunya”, d’Àngel Guimerà (1845-1924).

Un altre escrit en què copsem aquest sentiment i molts trets matriarcalistes és el poema “Himne a Catalunya”, del català Àngel Guimerà, el qual figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de Llibreria Tècnica. Amb lleugers retocs, diu així:

“Oh, Catalunya, mare nostra,

mare del cor que venerem,

respira fort i aixeca el rostre:

mentre el món sia món, et voltarem.

 

Avant, avant, que ets nostra mare!

Sàpigue’t tu, que Déu ja et sap,

i el teu terrer és teu encara

amb l’ànima al damunt, de cap a cap”.

 

Com podem veure, el poeta associa la terra (ací, Catalunya) a la mare, al cor i afig que ella comptarà amb el suport dels catalans.

Igualment, la dona encara regna la terra i, a més, Àngel Guimerà prioritza l’ànima i, per tant, la sensibilitat.

Tot seguit, l’escriptor vincula Catalunya (i, de pas, lo maternal i lo matriarcalista) amb la fertilitat i li proposa que tinga els peus en la mar i, quant als braços, que els situe en dos punts que empiulen amb la tradició catalana: l’ascona (la faena) i la força de la terra (els Pirineus):

“Regada amb sang, la terra és bona.

Tingues al mar clavats els peus,

un braç enlaire per l’ascona,

i, amb l’altre, arrapa’t fort als Pirineus”.

 

Afegirem que,

“Amb nostra llengua franca i noble,

crida’ns a tots, que et respondrem;

som una raça i som un poble,

i, tant drets com caiguts, poble serem.

 

Caiguts avui i enmig de runes;

demà, el peu ferm i enlaire els cors:

sense captar d’enlloc engrunes,

sense lligams de ferro ni de flors”.

 

Per consegüent, el lligam que ací existeix és el dels catalans amb lo terrenal (això és, el sentiment de pertinença) i, altra vegada, captem que la dona és la part forta i amb espenta a qui, tant els vius, com els morts, com els que naixeran, la tenen per mare i la segueixen. Aquest tret està en nexe amb el de la dona i la casa o, com ara, amb els molts comerços que portaven dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Cal dir que, com podem llegir en el DCVB, el terme “raça”, en molts escrits anteriors a 1940 (encara que no indique l’any), fa al·lusió al “Poble o nació com a grup ètnic, considerat com a procedent d’una mateixa soca” i no, per consegüent, per exemple, amb lo que, a les darreries dels anys setanta del segle XX, s’associava amb el color de la pell:

“Va doncs, oh, Pàtria, que t’ho imploren

damunt la terra els que s’hi estan,

davall la terra aquells que foren,

i, més lluny que els estels, els que vindran”.

 

Finalment, Àngel Guimerà posa unes paraules que, al meu coneixement, enllacen amb els segles IX-XI en els comtats catalans (amb un desenvolupament molt en línia amb el matriarcalisme) i vincula els castells amb Castella, no amb aquestes construccions en territori català, les quals començarien a tenir més força a partir del segle XI.

“Que no ets pas morta, que ets dormida.

Amb ta bandera, els vents remou,

siga-hi tothom a l’embranzida

i cauran els castells, quan diguis: Prou!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)