El 15 de desembre del 2020, Vicent Pla, un amic de Benigànim (la Vall d’Albaida), m’envià un correu electrònic amb uns quants escrits i u n’era un goig de 1953 titulat “Lletania de la muller”. Diu així:
“LLETANIA DE LA MULLER
Terra del meu camí de l’esperança.
Alba sobre el meu temps d’il·lusió.
Lluna rere el meu sol en delectança.
Eva del meu Adam cara al perdó.
Salva’m, dona muller,
plena del meu voler!
Rosada de les meues flors novelles.
Besada dels meus dies amb les nits.
Corol·la on van les meues cinc abelles.
Bresca per a la mel dels meus sentits.
Salva’m, dona muller,
plena del meu voler!
Pa de la meua fam de massa coses.
Al·leluia del fang del meu treball.
Rose tocant de maig les meues coses.
Rosari del meu plor sobre la vall.
Salva’m, dona muller,
plena del meu voler!
Almoina del meu ofici de pobresa.
Mà oberta del meu clam vora els perills.
Cos de la meua sang. Set i promesa.
Got dels meus llavis. Mare dels meus fills.
Dona, salva el vol meu,
muller: ala de Déu!”.
Nota: Com podem veure, en aquests versos de mitjan segle XX, no és l’home (mitjançant un heroi cavalleresc o d’un sant) qui allibera o qui salva la dona, sinó que, com en moltes rondalles vernacles plasmades abans de 1932, l’home, entre d’altres coses, demana que ella el salve.
Afegirem que, en la cultura tradicional, la dona no fa ostentació del fet d’haver-lo salvat, ni de ser ella qui el traurà del pou.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)