El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Cant a la terra nativa”, de Miquel Duran i Tortajada (1883-1947).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, i que fou escrit en 1916 pel valencià Miquel Duran i Tortajada (València, 1883-1947), és “Cant a la terra nativa” (https://stroligut.com/miquel-duran-de-valencia/cant-a-la-terra-nativa), el qual figura en la web “Stroligut”, sota el títol “Cant a la terra nativa – Miquel Duran de València”, a què accedírem en gener del 2024. Diu així:

“Canto la pàtria,

canto la dolça, la pròdiga terra,

la de les hortes immenses i càlides,

la de les aspres muntanyes altives,

la de la mar amorosa i tranquil·la.

            Canto la pàtria.

Canto la pàtria captiva i soferta,

la dissortada pàtria oblidada,

la que un poble més fort li imposà noves lleis i altra llengua.

Canto la pàtria, per a que mon cant

tots els bons fills de la terra l’escolten,

tots els homes, les dones i els tendres infants,

les bèsties, les flors, els arbres, les plantes,

tot lo que és de la terra i torna a la terra,

i té el regust d’ella, l’entranya, expressió, el nexe i el nervi,

car no vull ser foraster en ma pàtria.

     Canto la pàtria”

Com podem veure, el poeta escriu sobre trets vinculats amb la terra on nasqué, com ara, l’horta, les muntanyes, la mare, la llengua, les dones i els infants, la vegetació i, a més, comenta que “tot lo que és de la terra i torna a la terra” i que transmet gust. Per això, afig que no vol ser-hi foraster.

Així, tot seguit plasma la terra i la relaciona amb la maternitat i amb el fill que resulta de la llavor que germina:

“Canto la terra,
la dolça terra on sóc nat i on he obert
per primer cop a la llum les febles parpelles
i les he clos baix l’incendi del sol,
que és el més fèrvid aimant d’eixa terra,
car les besades de l’astre són fortes i llargues
i al seu contacte l’entranya es remou, i germina
la llavor nova, que esclata en prodigis
d’Abrils eterns i eternes Primaveres”.

Igualment, addueix el tema del castellà i dels vinguts de Castella. I, fins i tot, ell canta la terra:

“Canto la terra,
la dissortada terra amorosa i distreta,
la que és petjada per gent forastera,
d’estranya parla,
que xucla, avara, la sang de ses venes,
sense un batec d’amor nostre en el cor
ni el mot gentil de la gràcia en els llavis;
i ella, insensible a les aspres ferides
que li han obert els estranys i els fills que no l’aimen,
no es cansa mai de donar noves flors
i els saborosos fruits on l’ocell pelegrí
de mel s’abeura i refila després
la cançó clara de goig i de festa.
Canto la terra”.

En acabant, posa uns versos en què trau la vida terrenal, un indret que floreix com també trets en nexe amb els fills (per exemple, el llaurador, el sembrador, el segador, l’hortolana, les fadrines i els qui s’acosten cap a la mar), la masia i, a més, els qui “parlen i estimen encara la llengua materna”:

“Canto la terra, la terra amorosa,
que de florir i fruitar mai no es cansa
perquè encara el fornit llaurador que la llaura,
i el sembrador que a grapats llença en el solc la sement,
i el segador que pel juny dalla l’espiga daurada,
i l’hortolana que alegre feineja en la pau de la blanca masia,
i les fadrines que cullen taronges de sol flamejades,
les que van pel setembre a l’alegre verema,
les que canten, i filen la seda i el lli,
i els homes i dones que porten als ulls visions de la mar,
tots parlen i estimen encara la llengua materna,
la llengua immortal que és verb d’eixa terra
on les flors i les fruites són belles i eternes,
i són els dies clars i lluminosos,
i les nits tenen més amor i més estrelles,
i més cançons les dones i els ocells,
i els infants més goig en els ulls i més rialles,
i els homes en el cor més fortalesa.
Canto la terra”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.