De fet, aquest vincle entre lo eròtic, lo agrari i, per tant, lo matriarcal, està present en el “Romancer popular de la terra catalana”[1] (https://ia800202.us.archive.org/18/items/romancerpopulard00aguiuoft/romancerpopulard00aguiuoft.pdf), del balear Marian Aguiló i Fuster, publicat en la web “Archive Internet”[2], en l’apartat dedicat a la reina regent d’Espanya, Maria Cristina, (ací, amb lleugeres adaptacions):

“SENYORA:

Les cançons populars catalanes vénen consagrades per l’amor maternal. Generacions d’honrades mares de família han conservat les més antigues en bressolar i adormir a llurs infants al so de ses religioses tonades.

Ennoblides estan per la virtut del treball que amoroses endolceixen. Fins suara, los jornalers d’esta terra feinera les duien estampades en les entreteles del cor. Lo cant n’era el Cirineu que els aidava de sol a sol a manejar les eines, o com la Verònica los eixugava piadosa la suor en les vores mes feixugoses de la tasca.

La caritat les escolta i beneeix. Los vells i afollats que no poden guanyar-se la vida, capten per les masies muntanyanes i esperen en el llindar lo trist pa de l’almoina, salmejant l’oració rimada o el romanç de la vellúria.

Aitals virtuts, i més que tot vostres bondats, me donen coratge per gosar oferir a la Comtessa de Barcelona l’aplec d’eixes cançons recollides en ma jovenesa de la tradició oral, que avui cuidadament van oblidant-se.

Elles foren, i, les que ens romanen, són encara, fulles expressives de la història domèstica del poble qui, tot cantant ses amors i ses usances, ve dictant-la sens adonar-se’n. Durant segles, elles han estat (tret de l’ensenyança parroquial) l’única escola de la gent pagesa, qui no sap altra llengua que la materna; i, a elles, acudia a tothora per conhort i esplai de les tristeses que emboiren l’esperit, com cercava les herbes remeieres de maig per a fer-se’n bàlsams casolans per les ferides del cos” (pp. V-VII).

Marian Aguiló addueix que “Són collides en les eroles de la poesia tradicional de cascuna de les encontrades i de les illes que es veuen del cim de la muntanya santa, cor i homenatge del territori catalanesc” (pp. VIII-IX).

I, en la plana IX, escriu que “No he gosat sostraure cap flor d’aquest ramell (…). Sa antigor mou a collir-les (…) a fi de mostrar íntegres uns brots que les generacions, d’una a l’altra, se trameten[3]” (p. IX).

Una cosa que tinc present i que, el 20 de juliol del 2020 plasmava Amalia Berengue Mondejar en el grup de Facebook “Pel nostre valencià, el català de tots”, després que jo hagués penjat un cançó eròtica mallorquina treta de llibre “Mallorca eròtica”, és que “Les cançons antigues eren més eròtiques que ara, però és molt clar: ¿qui s’atreveix a fer-les ara? No siga que et fotin a la garjola, en els temps que vivim”. La meua resposta fou immediata: “Estic totalment d’acord amb la primera part de lo que comentes. De fet, si u actua de manera oberta, per exemple, en lo que significa ‘matriarcal’, aplega a la conclusió que va unit, com ara, a una major obertura als altres, a un major desenvolupament de la part eròtica i sexual de la persona (però sense que això suponga ni que la dona abuse de l’home, ni lo contrari), una major iniciativa (ho he deduït després de raonar amb ma mare, de 1943, durant una entrevista de més de quaranta-cinc minuts), major religiositat, interés per la terra i obertura a lo que no signifique anul·lar la dona, ni l’home, ni les persones grans, ni els xiquets, ni els jóvens. Hi ha molt escrit”. I, tot seguit, li escrivia alguns llibres com també el nom de persones amb qui considerava que podria ser interessant contactar, com ara, Bartomeu Mestre, Jordi  Salat, Joan Bennàssar, Rafel Perelló… Igualment, li comentava que el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana també està present, per exemple, en els Sants de la Pedra, en nexe, entre altres, amb la deessa grega de l’agricultura: Demèter.

Quant a aquesta gosadia, direm que, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca”, hi ha deu manaments que recopilà Gabriel Janer, en Artà (una població balear de la comarca del Llevant): els “Deu manaments des pipejar[4]”:

“El primer manament des pipejar és remenar bé es cul sobre totes les coses.

El segon, no enravanaràs en va.

El tercer, procuraràs tenir es pardal llimat d’arestes.

El quart, boixaràs fins que puguis i viuràs llargament sobre la terra.

El cinquè, no lleparàs.

El sisè, no mamaràs.

El setè, no la’t remenaràs.

El vuitè, no brecaràs damunt sa guixa, sinó dins s’enfondet.

El novè, no desitjaràs mal es darreres, sinó es davants.

El desè, et recordaràs dels altres nou; si no ho fas així, que et donin volat a sa nou.

Aquests deu manaments s’inclouen en dos, això és: pipejar sobre totes les coses, i fugir de ses gadelles[5] i d’ets uis de peix[6]” (p. 47).

I, en el mateix llibre, hi ha la descripció de l’acte sexual que hem considerat adient introduir en aquest apartat de l’estudi. Com diu Gabriel Janer, “amb paraules que hom posa en boca d’una dona” (p. 47):

“Ai, Miquel, així no podràs fer res.

Ai, Miquel, així no podràs fer…

Ai, Miquel, així no podràs…

Ai, Miquel, així no…

Ai, Miquel, així…

Ai, Miquel…

Ai!…

Aaaaaaai!”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] El títol original que apareix en la font és “Romancer popular de la terra catalana recullit y ordenat per En M. Aguiló y Fuster Bibliotecari de la Univesitat de Barcelona, etc. Cançons feudals cavalleresques”, el qual es podia consultar el 27 d’agost del 2020 amb l’enllaç https://archive.org/stream/romancerpopulard00aguiuoft#page/12/mode/2up, abans de passar a baixar-lo, per exemple, en pdf. Hem fet adaptació ortogràfica del document.

[2] Consulta feta el 27 d’agost del 2020. Aquest enllaç correspon al del document en pdf.

[3] La forma “trametre” figura en el DCVB i podem veure que ja està present en el segle XIV. És sinònima de “transmetre”.

[4] La paraula pipejar té, per exemple, aquests sinònims: boixar, barrinar, fotre, terringar, ximbombar, beneir, tirar-se, fer-ho, tastar, empassar-se, forçar. Figuren en la pàgina 46 de l’obra esmentada. El títol d’aquests manaments apareix en la mateixa plana.

[5] Les gadelles són uns insectes paràtsits, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”.

[6] L’ull de peix és una malaltia venèria, és a dir, que s’adquireix en les relacions sexuals amb una persona infectada.