Prosseguint amb el llibre “Tractat d’adagis i refranys valencians i pràctica per a escriure amb perfecció la llengua valenciana”, de Carles Ros (1703-1773), també copsem el sentiment de pertinença a la terra i l’actitud de l’autor en pro de la llengua materna, quan escriu que, “com la nostra llengua és tan difícil d’escriure hui en dia, per estar arrimada i no usar-se, determiní també donar a la llum pública aquest altre breu Tractat d’adagis i refranys valencians, així, per a més pràctica de nòstron idioma, com per ser molt profitós al comú” (p. 17). A més, Carles Ros aprova una educació matriarcal que inclou els refranys i que enllaça amb la tradició, ja que, com ell comenta, “en ells, se logren dos coses molt lloables: l’una, dependre a llegir i escriure bé la llengua; l’altra, que tota la gent que no és estudiosa té, en eixes doctrines sentencioses, una raó que conclou i defengava[1] per a poder reptar o corregir els pares als fills, i els majors als menors, de modo que els fa obrir els ulls i se’ls imprimix en la memòria, passant d’uns a altres i, així, serà aquest tractat de molt profit i utilitat” (p. 18).

En relació amb aquesta defensa de la terra i de la llengua vernacla, el folklorista valencià addueix que “No perquè la nostra llengua valenciana està hui en dia arrimada, puix a penes s’escriu en ella cosa alguna, han de pensar que és roín: perquè, entre les entranyes de la terra, sol haver-hi miners d’or amagats i, quan es descobrin, troben allí aquells tresors que valen lo mateix i s’estimen com si no hi hagueren estat sepultats. Així, la nostra llengua, tostemps que la traiem a llum, es coneixen els quirats de son valor” (p. 32). No descartem que Carles Ros hagués conegut moltes rondalles en la llengua materna, ja que, en més d’una, apareix la cova subterrània que aporta lo que salvarà qui hi entre, en aquest cas, l’interessat per la llengua catalana.

Cal dir que, tot seguit, escriu unes paraules molt sucoses: “L’excusa que, fins hui, han tingut molts per a no llegir bé, ni escriure nòstron idioma, de que no està en ús, ni ortografia valenciana tenien, no els valdrà ara, puix (…) s’encontrarà quanta dificultat se puga oferir ben declarada que, a ocasió de fer jo, tan amant de la nostra llengua, i haver posat en ella tanta aplicació, he pogut tocar i descobrir lo més difícil i precís, que he conegut necessari” (pp. 32-33). Ens trobem davant un valencià que, a més d’interessar-se pel folklore, ho feia per l’educació i per la didàctica, ambdues, a l’abast del gran públic.

De fet, més avant, afig que “qui fuig de lo antic (en quant als fonaments de les arts), s’aparta de la raó[2]. Una excel·lència he observat jo als doctes de València, digna de tota lloació (parle en matèria d’ortografia) i és conservar-la sempre per la costum, sens alterar-la, ni voler-se detindre mai en menudències, puix, a una llengua, com no se li falte als punts principals (ja ho tinc dit), en  brossetes, no hi ha necessitat de parar-se” (p. 35). Aquestes paraules tenen a veure amb la tendència que començava a intentar entrar en l’aristocràcia, però que no rebia el suport de la gran majoria dels catalanoparlants: apartar-se de lo que fos matriarcalista, això és, de lo que es qualificava com obscurantisme (en aquest cas, de la cultura tradicional i de la manera d’educar).

Per això, Carles Ros posa que aquesta nova forma d’educar “no es diuen adelantaments, sinó corrupteles, perquè la cosa que no va fundada en doctrina, sí, tan sols, en la raó seca d’’Això em pareix’, no val, ni aprofita. Ans bé, s’acrediten de ridículs singulars, els que així parlen. Mes, per a els tals, també hi ha un adagi que diu ‘Contra el comú, no guanyaràs tu’.

Infinites són les raons que es poden donar per a defendre la costum de l’escriure” (pp. 36-37).

Finalment, passa a exposar un llistat molt interessant de refranys del segle XVIII i d’abans.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Literalment. La forma que més s’ajusta al context és “que defenga”.

[2] Ací s’entén amb el significat de veritat que es plasma en les dites, en els adagis.