Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, en aquest cas, unida a la jovenesa i a l’educació matriarcal, és “El pont del Diable”, la qual figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras. “Hi havia una vaquera de casa M de la Bastida que, per anar a l’altre costat del barranc, havia de fer més d’una hora de camí.

Un dia, a l’altre costat, hi havia un mosso que li proposà que portés el bestiar on ell era i, així, podrien estar junts. Però ella li respongué que no, que havia de fer molt de camí. Llavors, el mosso li digué:

-Abans el gall no cantarà, faré un pont aquí mateix” (p. 341).

Fins ací, tenim un inici interessant en què l’home (el mosso) intenta comprar la voluntat de la dona, ja que, primerament, li proposa que ella passe a l’altra banda (com si fos “al seu camp”) i, a més, la justificació era que hi podrien estat plegats, detall que ens podria portar a una mena d’amor romàntic o, almenys, a un formalisme políticament correcte (com qui es fa passar per bo, però que no dona més pistes per a que no es descobresca la intenció que subjau sota eixa aparent benvolença).

Ara bé, el fet que puguem pensar que ella ha rebut una educació matriarcal és que ho comenta als pares, malgrat haver pres ella la decisió:

“La noia, en arribar a casa, ho va explicar als pares i ells li digueren:

-Què has fet, desgraciada? Això no pot ser bo, ha de ser obra del diable.

Els pares van córrer a posar el gall del corral en una galleda d’aigua. El pobre animal, amb aquell ensurt, es posà a cantar.

El diable, disfressat de mosso, no va poder acabar el pont. Li va faltar posar la darrera pedra (…), el forat de la qual encara és visible avui al mig del pont” (p. 342). 

En aquest cas, la saviesa dels pares ha salvat la filla i, de pas, el futur de la casa, simbolitzat per la noia.

Tot i les primeres paraules dels pares, lo pitjor hauria sigut un silenci per part de la jove. A banda, que ella es dirigesca als parents, ens indica que, d’alguna manera, la xica hi confiava. En una casa amb una educació dura, això no hauria sigut imaginable, sinó una por al ridícul, la qual, de rebot, hauria portat a perdre tots la fe en l’esdevenidor.

En una altra rondalla, “Quedar-se amb un pam de nas”, també en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, apareix una jove, però amb un paper molt distint, encara que, igualment, molt oberta. “Hi havia una dona molt vella que vivia sola i no tenia ningú que l’ajudés en les feines de la casa. Tres n’hi havia que li donaven molta angúnia: haver d’anar a cercar aigua a la font, haver de trencar la llenya pel foc i haver d’estirar la borra del cerro quan filava” (p. 347). Comentarem que la font representa la dona i la font de vida; que ens hem trobat amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i molt fortes (molt diferents a com es presenta en moltes publicacions en paper, siguen llibres, siguen articles de la premsa, sovint, centrades en la burgesia i en les dones que vivien en les ciutats, però ocultant bona part de la vida quotidiana rural) i que tant la borra com el cerro tenen a veure amb la tasca de filar.

El fet és que la velleta, “Un dia, mentre omplia els cantirets a la font, saltà del raig un bonic peixó vermell.

La doneta es posà tota cofoia en pensar que tindria un bon berenar. El peixó li digué:

-No em matis i et concediré els tres dons que vulguis demanar-me” (p. 347).

Per consegüent, en eixa “font de la vida” i, per tant, que aporta esperança en el futur, se li apareix la jovenesa (reflectida en una dona jove, generosa, que tracta bé les ancianes i disposada a ajudar). A més, la noia (ací, amb les funcions de la típica fada) s’obri a fer-li més fàcil la vida.

Passa que la velleta, impulsiva (com es veu en la part final del relat) sí que encerta en la primera demanda, però no en les altres dues i, per això, al capdavall, podem llegir que “hauria tingut goig i no s’hauria hagut de plànyer de la seva sort” (p. 347).

Finalment, aquesta narració, entre altres coses, podria ser ideal per a saber planificar què es vol a llarg termini, per a aprendre a autogovernar les emocions, per a explicar en què consisteix l’arquetip del rei i, per descomptat, per a comentar lo que ja diuen en el camp de la neurologia (estudi del cervell) i en cardiologia (estudi del cor) i que, entre novembre del 2018 i principis del 2020, em comentaren un neuròleg i un metge del cor: el cap és més important que el cor, perquè és com la clau que permet prendre bones decisions per a tot el cos. I qui diu cos, diu per a un grup (família, barri, poble, ciutat, nació…) i, així, per al demà. Ara bé, en les cultures matriarcalistes, ambdues parts estan molt igualades.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.