Una altra narració en què copsem trets matriarcals és “La campana dels perduts”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en el mateix llibre. Uns viatgers que transitaven per la serra i que, al capdavall, senten un so nítid d’una campaneta, s’hi dirigeixen: “era el toc d’Àngelus de l’església d’Agramunt, que, com cada vespre, convidava a cloure la jornada amb la salutació a la Verge Maria” (p. 275). És a a dir, que, en un moment, veiem una campana (relacionada amb la vagina i, per extensió, amb la vulva, això és, un detall femení), que el so esdevé durant el vespre (una part del dia vinculada amb la dona) i, al capdavall, acompanyat d’un reconeixement a Nostra Senyora, com quan, per exemple, u es lleva el barret en senyal de respecte (unit amb simpatia, ja que, en llengua catalana, la forma genuïna de salutació a les autoritats és el “vós”, no el “vosté” adoptat del castellà).
Llavors, “Els viatgers, esperançats, s’encaminaren en la direcció del so de la campana i, camps a través, (…) arribaren a la vila on van trobar el degut acolliment” (p. 276). I, per tant, la dona (ací, per mitjà de la relació a través del so) ha salvat l’home (els viatgers).
“L’endemà acudiren a l’església i, en agraïment pel favor rebut” (p. 276), van disposar que una campaneta de so argentí tocàs cada vespre després de l’Àngelus (p. 276).
Un altre relat en què captem detalls matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Miró de Granyanella i el miracle del Tallat”. Al principi, es comenta que, en el segle XVI, un veí de Granyanella, anomenat Miró, fou alliberat “i portat al cim del Tallat, per intercessió de la Mare de Déu” (p. 276), després que uns pirates l’haguessen raptat.
Aleshores, Miró “es lliurà a la Mare de Déu del Tallat. Pregava: ‘Madona hermosa, doneu-me la llibertat; porteu-me, senyora, al lloc venerat’” (pp. 276). Durant la nit, es produeix el procés de manumissió i, quan el sol clareja, Miró “És dalt d’un cim i veu als seus peus la plana de l’Urgell i la Conca de Barberà, els rocalls de la Segarra i toca, gairebé amb la mà, l’ermita del Tallat. El prodigi s’ha realitzat! És lliure! Avança de genolls cap a la venerada imatge” (pp. 276-277). Per consegüent, l’home s’ha adreçat a la dona (Nostra Senyora), ella ha tingut present la pregària i, en acabant, ell ha eixit alliberat i… agraeix a la Mare de Déu que l’haja salvat.
Igualment, podem llegir que “Fou llavors que, per recordar als fidels de tot temps tan gran mercè, treballà amb les seves mans una creu. És la creu del miracle del Tallat, (…) com un exvot monumental i testimoni de la tradició” (p. 277). I, com en altres narracions, captem que es fa una mena d’homenatge (i, com es plasma, “monumental”) a la dona (ací, a la Mare de Déu), pel seu paper i, a banda, “testimoni” (per a que fos recordada de generació en generació).
Finalment, “Miró també manà que es pugés al Tallat (…) dos quartans d’oli, perquè cremés constantment la llàntia votiva” (p. 277) i que es feu fins a l’any 1868. A més, “Tots els romeus del Tallat, durant diverses centúries, s’han anat contant de pares a fills aquesta història” (p. 277).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
