Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcals és “El vestit de perles”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Un marit i una muller gaudien molt, no els mancava res i la felicitat era en sa casa. Un dia, ell demana a la dona què volia que li dugués de la fira a què assistiria, i l’esposa li respon un vestit.

En tornar a casa, uns envejosos li fan creure que la muller fa broma amb tots els hòmens i que, de tots, s’enamora (p. 176).

“L’home no digué res. Se’n va anar cap a casa seva, féu posar el vestit, que era tot de brillants i perles, a la seva dona, i li diu que volia anar a passeig. Com de fet surten i, quan foren vora de la mar, ell que li dóna una empenta, la tira a dins de l’aigua i se’n torna a casa seva” (p. 176).

Aquest passatge reflecteix un fet que té lloc en la vida: quan hi ha felicitat, no sols hi ha més prosperitat i millors relacions en una parella i en una casa, sinó que, igualment, les parelles progressen i, com en molts relats, tenen fills. Copsem, per tant, un detall molt real. 

Tot seguit, entrem en una part interessant de la rondalla: “La dona se’n va anar a fons, mes un peixet que hi havia, la torna a pujar a dalt i la treu a la platja. I ella, tota bonica com anava, es fica cap a dintre d’un bosc i, cap endins cap endins, troba un pastor a qui diu si vol canviar amb ella la roba que portava” (p. 176). Per tant, la dona passa a un element vinculat amb lo femení i amb la vida: l’aigua (ací, de la mar). I, ja dins, s’estableix una mena de naixement… des de les aigües, així com, per exemple, amb motiu del baptisme, es considera que els nens passen a estar nets de culpa. Igualment, apareix la figura patriarcal del pastor:

“El pastor se’n va riure i, de cap manera, volia fer-ho, mes ella li mostrà el tresor que duia en el vestit i el pastor fou avinent en canviar-li” (p. 176). Per consegüent, no sols el pastor rebutjaria la dona sinó que, quan ella li ofereix tresor, ell ho accepta com qui es ven a l’altre. Lo patriarcal prima molt els diners i lo material no vinculat amb la terra. A banda, ella aconsegueix el seu objectiu i es fa lo que ha intentat.

A continuació, i ja vestida de pastor, “En essent a la carretera, troba un metge i li diu si volia canviar-li el vestit amb lo que ella duia” (p. 176). El metge també se’n riu,… però, quan ella “li digué que, si ho feia, li donaria els diners que duia en la butxaca, com el metge en necessitava, prompte va canviar-l’hi” (pp. 176-177). Ací copsem dos fets interessants: la dona, molt oberta i amb bones mans per a lo comercial, ofereix i, àdhuc, per diners, com, en moltes cultures, la Mare Terra és qui garanteix la vida (el present) i el futur dels qui habiten i la tracten bé i amb avinença.

Ja vestida de metge, “se n’anà vers la cort del rei, a on hi havia molt temps feia la reina malalta (…). Se n’hi va i, (…) amb el coneixement que tenia de les herbes, digué que prou fàcil era de curar-la.

Li féu remeis i, per fi, la reina es posà bona, restant tan agraït el rei, que li digué que demanés lo que volgués, que era prompte a donar-l’hi” (p. 177). El fet que la dona estiga relacionada amb la sanitat cal dir que ja ho feia abans del segle XVI en molt bona part d’Europa i que, entre els catalanoparlants, per exemple, en la primera meitat del segle XX, hi havia les remeieres conegudes com trementinaires i que el seu paper era (i encara ho és) molt agraït a nivell popular. A banda, captem un monarca molt obert a tots els súbdits, en lloc d’oportunista.

“Ella digué que no volia res més sinó que el fes governador d’una província, cabalment, d’aquella a on hi havia a casa seva, i el rei, de seguida, va concedir-l’hi” (p.  177), fet que enllaça amb el refrany “Paraula de Rei no pot mentir”, perquè cal tenir present que, com diu una altra dita, “Del color del Rei, se tinyen els vassalls”. Per això, el rei compleix amb la paraula.

La dona se’n va anar “a manar la província i, així que hi fou, ordenà comparèixer tots els homes a la sua presència i, un per un, els hi anà preguntant quin era el seu ofici i la seva família, fins que arribà al seu propi marit, qui, vulguis no vulguis, hagué d’explicar-li com no tenia dona i per què l’havia morta” (p. 177). Copsem, així, una dona eixerida i com qui sap què vol i com li agrada governar la seua vida.

Quan aplegà el seu marit, ella li demanà:

“-I, si fos innocent, ¿la voldríeu tornar a veure?

I ell li digué que sí” (p. 177) i que havia demanat a Déu que no fos cert lo que li havien dit i que s’era tan penedit d’haver-la morta.

“I diu ella:

-Puix no és morta, sinó ben viva. I tan innocent com una altra n’hi haja. (…) La teva muller sóc jo i, ara mateix, farem venir a la dona que va enganyar-te i li farem confessar la sua culpa.

Heus aquí que feren comparèixer la dona i (…) la condemnaren a mort per dolenta i, ells dos, essent ell el governador, foren sempre més feliços, que res va mancar-los i la sort i l’alegria fou sempre més a la sua casa” (p. 177). Com podem veure, malgrat que ell farà de governador, ho exercirà però… com a marit de qui serà el màxim representant polític del territori i, així, tot i que ambdós estan en una situació molt igual, serà ella qui tindrà la paraula definitiva i, al capdavall, vàlida, en totes les tasques polítiques, no ell.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: Afegim una foto que ens ha enviat Margarita Frau Mir, col·laboradora de les Illes Balears, el 18 de febrer del 2023, sobre una exposició que tindrà lloc fins al 16 d’abril del 2023, titulada “Dones fent paisatge. Territori, turisme, ruralitat i gènere”, relativa a les dones pageses de Mallorca. Des d’ací, el meu agraïment a l’amiga i que vaja bé. L’article enviat, “Payesía con perpectiva de género”.