Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “El noi petit”. Un home, davant la pobresa que vivien en la casa, comenta a la dona que era menester matar els tres fills. “La dona es posà a plorar i, després de cercar mitjans, resolgueren, de parer d’aqueixa, el deixar-los perduts en un bosc, a fi de que ells mateixos se cerquessin la vida” (p. 155). Lo primer que veiem és que la resolució la prenen entre els dos. En acabant, que la dona és qui té la idea que trien com a millor i, en tercer lloc, que prefereixen no matar-los: la maternitat, allò que, més d’una vegada, podem oir per part de dones: “Una mare ha tingut nou mesos el fill, a banda dels que porta viu, i, per això, no vol que el fill haja d’anar a la guerra”.

Però, com que “el més petit de tots, tot això s’ho escoltava, encara no fou al clarejant de l’alba, obrí la porta que només era ajustada i se n’anà al torrent a omplir-se les butxaques de pedretes blanques” (p. 155). Més avant, els pares se’n van al bosc junt amb els fills, a on volien deixar-los, i se’n tornen a casa.

Ara bé, dos dels tres germans ploren i, en canvi, el més jove “els consolà, dient-los que ja trobarien a casa seva, puix que ell havia oïda tota la conversa dels seus pares i havia anat llançant pel camí les pedretes blanques” (p. 155). Mentrestant, els pares, ja en casa, es dolien d’haver-los deixat, als seus fills, d’aquella manera (p. 155). Ací captem la importància que té la casa en les cultures matriarcals, en línia amb comentaris sobre dones nascudes abans de 1920 i que eren catalanoparlants.

En un altre passatge semblant, el germà petit fa de cap dels altres i tots tres poden tornar a casa. Nogensmenys, en un tercer passatge, el germà tira unes molles de pa i uns ocells golosos se les mengen (p. 156). I heus ací que, quan es fa de nit (que està associada a lo femení), “s’enfilaren a dalt d’un pi, des del qual, heus aquí que, al cap d’una estona, veieren lluny, molt lluny, un llumet que, enmig la nit, brillava” (p. 156). Podem relacionar aquestes paraules amb l’esperança i, de nou, amb lo matriarcal (la presència de llum enmig de la foscor, de la mateixa manera que el xiquet petit fa de llum entre els tres germans).

Emprenen camí, apleguen a una casa i els hi rep una dona casada amb un gegant. “Mes ells perfidiejaren i la dona els obrí i els va amagar dins un armari” (p. 156). El gegant diu a la muller que ell sent olor de carn cristiana (p. 156) i la dona, al capdavall, “hagué de dir-li com havia recollit tres noiets. El gegant obre l’armari, els troba i volia menjar-se’ls de seguida, si no que aquella va demanar-li que els guardés fins al següent dia” (p. 157). Així, la dona, no sols fa el paper d’acollidora, sinó que aconsegueix que el marit faça lo que ella li proposa i, igualment, copsem que la dona salva l’home (ací, simbolitzat pels tres xiquets).

Tot seguit, veiem que “el gegant tenia tres gegantetes petites, les quals dormien en un llit amb corones d’or i roses. Els nois, que havien oïda la conversa del gegant, en sent a nit fosca, eixiren de l’armari (…) i se’n van anar al llit de les gegantetes” (p. 157). Com veiem, en el cas dels fills, la dona apareix com geganteta i l’home ho fa com a noiet… Un tret més en línia amb el matriarcalisme. A banda, elles porten una corona (detall femení que té forma circular) i tenen flors (una planta relacionada amb una activitat matriarcal com és la jardineria, que té a veure amb la terra).

Aleshores, els germans agafen les gegantetes, les fiquen en l’armari i ells es posen en el llit i amb les corones. A més, quan ouen que el gegant ha entrat i s’ha menjat les filles, tots tres s’escapen per una finestra i, encara que ell els acaça amb una bota que feia set llegües de camí a cada pas, els germans “s’amagaren dins una cova” (p. 157), això és, s’acosten a un lloc vinculat amb lo maternal i amb lo matriarcal. I, com que el gegant, molt a prop d’ells, s’adorm, els xiquets “van eixir-ne, li van treure la bota, es ficaren dins ella” (p. 157) i “Se n’anaren envers a casa seva, en la qual els pares, havent fet un xic de fortuna, es condolien d’haver deixat perdre als seus fills” (p. 157). Llavors, els fills, que havien sentit els pares des de fora, “se n’entraren, dins la casa, es llançaren al coll de sos pares” (p. 157) i venen la bota del gegant (fet que els donà una fortuna) “i junts foren molt feliços pels anys de la sua vida” (p. 157).

Adduirem que, en aquesta rondalla, resulta significativa la importància que té l’oïda, u dels sentits més associats amb el matriarcalisme (junt amb el tacte).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.