Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme, com ara, comptar amb la mare, l’actitud de bon cor, la mare encoratjadora amb els fills, el vincle entre mare i fills o, com ara, que la jaia aplana el camí al jove, és “Tres fills de viuda”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. Així, una doneta tenia tres fills: En Joan, En Miquel i En Pere. En Joan i, en acabant, En Pere, li comenta que vol trescar món: “vejam si, enlloc, trobaré ventura per poder-vos socórrer” (p. 72). La mare, “com el veu tan fort a anar-se’n, li diu:

-Fes es teu cap envant, si tan encarat hi estàs” (p. 73) i, així, la mare es posa de part d’En Pere.

Al moment, veiem que el fill aplega a una possessió, s’hi lloga i demana faena a l’amo. L’amo li comenta “T’has d’eixancar dalt es cavall, te n’has de dur una carta i l’has de deixar allà on es cavall s’aturarà” (p. 73).

Però, com també farà el segon, és a dir, En Miquel, quan arribarà a la mar, tira la carta a la mar i torna a la possessió. Afegiré que, la primera vegada que vaig llegir aquesta part de la rondalla, em recordí d’unes paraules que em digué Pere Riutort el 29 de novembre del 2018, quan ens veiérem en la ciutat de València i em parlà que la vida era com anar cap a la mar: saps, primerament, que hi vas, però no com acabarà. I, per tant, era qüestió de continuar navegant: “Una tesi és agafar una barca i anar a un lloc desconegut”.

Llavors, l’amo li paga i se’n va el jove (p. 76), això sí, acceptant (com farà el segon dels germans, En Miquel) que s’emporte la quantitat de diners que vullga, i En Pere en feia ús dedicant-los a anar de festa en festa (p. 76).

Igualment, En Miquel, com que no venia En Pere, parla amb sa mare i li diu:

“-Jo també vull anar a trescar es món, a veure si trobaré cap ventura” (p. 75) i aplega a la mateixa possessió per on havia passat el germà gran. L’amo li dona una carta i En Miquel se l’emporta fins que ja és en la mar i tria parar el cavall, llançar la carta i girar cap a ca l’amo (p. 78).

Aleshores, l’amo tria desfer-se’n d’ell i deixa que trie els diners que vullga. I així ho fa En Miquel, qui, al moment, es treu un bossot i passa a viure a una ciutat, “per donar-s’hi bona vida i riure i folgar, anant de festa en festa i de bauxa[1] en bauxa” (p. 78)… però tampoc no tornarà a ca sa mare.

En canvi, En Bernat, el germà darrer, diu a sa mare que ell no la deixarà fora i, com veu que sa mare creu que farà com els altres germans, li afig:

“-Ma mare (…). Aqueixes paraules que em deis em xapen es cor. No penseu una tal cosa de mi: no em som portat bé sempre amb vós? Teniu cap queixa de mi?” (p. 79) i sa mare no en trobava res a criticar-li, tot i que preferiria que no trescàs.

No obstant això, En Bernat, de matí, es lleva amb molta espenta i fa via cap a la mateixa possessió (p. 79). I ell sí que farà el camí cap a on anirà el cavall (p. 80), àdhuc, travessant la mar,… i apleguen a una altra terra (p. 80). En aquesta terra, es troben dos lleons barallant-se i que deixen passar el cavall (p. 82) i En Bernat veu bona pastura i ovelles ben magres (p. 82).

Un poc després, aplega a una muntanya i es troba amb una jaieta, a qui permet que llija la carta (p. 82), i la velleta li’n lliura una altra, la qual entregarà a l’amo de la possessió. Aleshores, el cavall, que va volant, es troba amb el camí molt aplanat, sense la mar i sense els dos lleons (p. 83). Ara bé: hi ha moltes persones amb qui En Bernat col·laborarà fins al punt que, quan els diu que els deu una quantitat de diners, tots ells li la condonen… I, a banda, el jove veu que té els nou sous inicials (p. 85).

I, ara sí, En Bernat aplega a sa casa, veu a sa mare, qui l’acull. I, immediatament, troben un jai (p. 85) a qui En Bernat convida a ser-hi junt amb ell i sa mare. Aquest jai els diu:

“-Ah, Bernadet, Bernadet! Que t’hi ha dit de bé i t’hi dirà perquè no has abandonada ta mareta. Aquella guarda d’ovelles tan magres i tan magres (…) eren es teus dos germans (…). Aquella altra guarda d’ovelles que veres tan grosses (…), ets tu que, amb els nou sous, que et donà l’amo, ets vengut a socórrer ta mareta. Mentres ho faces així, tendràs sempre es nou sous, i estaràs ric d’alegria i de benestar” (p. 85).

I, per a rematar el matriarcalisme, En Bernat es casa amb una dona, “tengué sempre sa mare amb ell, tractant-la ell i sa dona com una reina” (p. 85) i hi hagué prosperitat (p. 85) en aquella casa.

Adduiré que hui he acabat de llegir el darrer tom de les rondalles mallorquines recollides per Mn. Antoni Ma. Alcover i que agraesc a Pere Riutort el fet que em recomanàs fer “un esforcet” (sic) i, així, poder tenir-ne accés a totes. Després de la lectura de més de tres-centes huitanta d’eixes rondalles, puc donar fe que el matriarcalisme està molt plasmat i que, com ell em comentà en desembre del 2020, “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. 

Igualment, agraesc l’honestedat de l’amic molt coneixedor de la cultura colla, qui, en la tardor del 2010, em comentà “La cultura valenciana és matriarcal” i, a banda, que els reports de Ma. Magdalena Gelabert Miró reflectesquen la realitat. Continuem tractant altres rondalles de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Esplai.