Continuant amb la rondalla “Na Rosa”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, nou mesos després, la reina jove és mare d’un infantó com un sol, envien un criat per a que ho comunique al rei, però, com que el criat es perd i l’acull el pare de Na Rosa (la reina jove), mentres que el serf del rei dormia, el pare canvia gran part del contingut i de l’esperit de la carta. El criat es lleva de bon matí, la porta al rei i el monarca ordena que Na Rosa (la reina jove) reba “tot s’esment que ell havia comanat” (p. 47).

A banda, veiem que la mare del rei, molt coneixedora del seu fill, quan rep la carta amb la suposada versió del rei, no accepta que el monarca, per carta, puga haver plasmat un esperit ben distint al de la seua manera d’actuar. Però, com que la cort, en principi, partia del fet que tot és veritat mentres que no es demostre lo contrari i, a més, Na Rosa volia saber què hi havia darrere en la cort, la mare del rei li ho comenta, Na Rosa llig el missatge i li diu que l’acompanyen al bosc junt amb l’infantó (p. 48), a l’arbre on son pare l’havia lligada i vexada. I hi troben el braç i la mà que li faltaven.

Igualment, veiem que la reina jove aplega a una caseta ben petita però en què hi havia de tot (la bondat compensada) “lo que s’és mester a una casa” (p. 49) i podem llegir unes paraules interessants:

“I sentí una veu que li deia:

-Habita aqueixa caseta i, en veure ningú que s’acost-t’hi dedins, posa barra[1] i no òbrigues mai que no diguen tres vegades Obriu, per amor de Déu“ (p. 49).

Aleshores, la reina, agraïda, entre altres coses, comenta que, “I, ara que estic aquí, condreta[2] i amb es meu infantó, dins aquesta casona tan agudona, que hi ha de tot, i m’hi estic com una reina” (p. 50) i, així, la rondalla convida a l’agraïment i no a la competència.

En un passatge immediat, veiem que el rei torna triomfant de la guerra, que tot el palau estava endolat i que no afina enlloc Na Rosa ni l’infant (p. 50). A més, entre la reina vella i el rei dedueixen que hi ha hagut alguna persona que ha tractat de fer mal a les relacions en la cort i, àdhuc, al futur de Na Rosa, motiu pel qual el monarca diu a sa mare:

“-Això sí que no és ver, que jo ho escrigués! (…) Jo, lo que vaig escriure, que fos com fos s’infant nat, el me guardàsseu fins que jo vendria i que tenguésseu ben tractada Na Rosa.

Quan el rei i la reina vella veieren allò, comprengueren que el dimoni hi havia bufat. Agafen aquell criat que havia traspassades ses cartes (…) i ell digué que s’era aturat a fer nit a ca un senyor que no sabia res qui era, d’anada i tornada, però que no s’era temut de que ningú nat li hagués obertes ses cartes” (p. 50). I, així, el rei i sa mare consideren que el criat els és sincer i, el monarca, partint d’informació de la reina vella, opta per anar cap a on s’havia dirigit la reina jove, és a dir, cap al bosc (pp. 50-51).

Ja en el bosc, toca una porta i diu tres vegades “Obriu, per amor de Déu!” (p. 51)… i Na Rosa li obri de bat a bat. La reina jove el reconeix i ell li demana si feia temps que vivia pel bosc, per la caseta on residia (p. 51):

“-Devers un any- diu Na Rosa.

-I aquest infantó? Que és teu? O ets casada? -diu el rei.

-Sí, senyor! -diu Na Rosa -. Sobretot, senyor, si vol seure, que sega. Que faça lo que vulga.

El rei s’asseu i mira qui mira Na Rosa i, com més la se mirava i la sentia, més s’infundava en que allò era sa seua dona” (p. 52), però, com que el monarca observa que ella sí que tenia un braç i una mà que no figuraven en Na Rosa quan ell, per primera vegada, l’havia vista en el bosc, no ho tenia clar. Passa que, aleshores, ella copsa aquesta observació del rei i “Posa un ram sencer de fil” (p. 52) i, així, evita perdre el fil,… i diu:

“-Hala, ramet! Conta sa teua vida i jo, després, contaré sa meua. Hala, ramet! No et faces dolent, que tu no ho ets! Hala, conta, conta! No deixis res! No deixis res!

-Vejam què serà això? -diu el rei, amb ell mateix-. Ho de veure què serà això” (p. 52). Com veiem, la reina s’adreça de manera afable al ramet i, a banda, el rei es mostra molt obert a Na Rosa (quan li fa les preguntes). Igualment, el monarca no es precipita en les seues valoracions (sobre si ella seria la reina).

A banda, el ramet, qui, primerament, accepta creure Na Rosa, amolla a la reina un “Sí que ho contaré tot, senyora reina!” (p. 52), detall que reflecteix el matriarcalisme (es fa lo que vol la dona) i, a més, li addueix “seré roba del rei aquí present! Molt m’haurà costadet arribar a esser roba de Vossa Reial Majestat! (…) Senyor rei, don un abraç a la senyora reina i es menj a besades aqueix minyonet des seu cor!” (p. 52). D’aquesta manera, el ramet (com a perllongament de la reina jove), fa que el rei seguesca les indicacions de la reina i, per eixe motiu, el monarca accepta les órdens, “Posa s’infantó a ses anques des cavall, ell puja a davant i, cap al palau manca gent!

Com la reina vella i tota la cort els veieren, podeu fer comptes si devien botar d’alegria (…).

Es feren tres dies de festa grossa dins tot el regnat, i el rei i la reina amb s’infantó i ets altres que el Bon Jesús envià i, amb tots es seus vassalls, visqueren contents i alegres anys i més anys” (p. 54).

I, per tant, el rei, no sols recupera la reina jove (ací, Na Rosa, que simbolitza la fraternitat, l’altruisme amb els pobres com també l’harmonia i l’afabilitat) sinó que, amb el detall de carregar la reina jove i l’infant (el futur, l’esperança) en el cavall i de menar-los cap al palau, ens transmet un missatge: el monarca, en la seua cort i en la seua vida diària, acull tot lo que Na Rosa i el fillet representen. I, com hem vist, així, el rei (i la noblesa) obri les portes a trets vinculats amb el matriarcalisme i… que els seus vassalls també reberen amb els braços oberts.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] “Posar barra” té a veure amb l’expressió “tocar ferro” (relacionada amb el desig de sort) i, com veiem, amb la casa, un símbol molt vinculat amb el matriarcalisme. I, així, la veu que li parla, convida Na Rosa a obrir-se a la bonhomia (per l’amor, ací, en el sentit fraternal).

[2] En bon estat, en bones condicions.

Finalment, un article que hem vist hui, “La joia de l’amabilitat”, publicat en “Segre.com”: http://www.segre.com/noticies/opinio/col_laboracio/2018/09/18/la_joia_l_amabilitat_56444_1126.html.