En la rondalla mallorquina “Es fustet”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII, es plasma no sols la sexualitat matriarcal sinó, igualment, que la dona és qui marca les directrius a qui aspira a casar-se amb ella i, al capdavall, qui l’accepta ja que ella té la darrera paraula. Així, ens trobem que un comte que era un “molt gran senyor” (p. 52) tenia una filla, Na Catalineta, i, a banda, amistat amb un marqués, que, com ell, també era vidu. Na Catalineta, d’uns setze anys, qui estima el pare “com sa sal a l’olla” (p 52) i que es garrida i galanxona, no vol casar-se amb el marqués, el qual ja n’havia fet els quaranta (p. 53).

Per això, Na Catalineta ho comenta a una mestra (p. 53), qui li fa de fada i que li recomana posar-ho difícil al marqués: que ell haja de dur a Na Catalineta uns vestits (en la rondalla en dirà tres, u rere l’altre) amb molts detalls, bé de la natura, bé del cel, bé de la vida. El marqués, per a tractar d’aconseguir-ho, fins i tot, fa un pacte amb el dimoni (p. 54).

Com a exemple de matriarcalisme, direm que, en un passatge de la narració, Na Catalina diu al marqués: “Jo no em casaré que no em dugueu un altre vestit de perles i diamants i amb totes ses plantes i arbres i animals de la terra pintats” (p. 57) i, un poc després, veiem que “Es marquès no va tenir altre remei que prendre es capbussot cap a cercar aquell altre vestit” (p. 57).

I, quan el marqués ja li ha portat els tres vestits, Na Catalineta ho comenta amb la mestra i, immediatament, totes dues se’n van a parlar amb una amiga de la mestra: una fada. I la fada els diu:

“-Sabeu què podem fer? Un fustet, una espècie de figura de dona de fusta, buida, amb uns balladors en es braços i a ses cames[1]. T’hi posarem dedins, Na Catalineta, amb sos tres vestits que es marquès t’ha duits i una capseta que et donaré jo i només l’hauràs d’obrir com estaràs apurada de tot de tot. Et durem dins es bosc (…). Ton pare, ni es marquès no sabran pus noves de tu i t’escapes de ses seues ungles” (p. 58). I Na Catalineta ho accepta i, al moment, se’n van cap al bosc, on viurà fins que un rei troba el fustet. I el rei s’emporta el fustet cap a on ell viu i, més d’una vegada, parla amb ell, àdhuc, quan ja ha fet unes dictes amb la intenció que ell, fadrí, es case amb una dona que complesca les condicions que ell ha triat.

I, en tres passatges posteriors, Na Catalineta se n’ix del fustet, se’n va cap a la cort, on el rei organitzava uns balls i on assistien dones jóvens. I, quan el rei ja ha començat a ballar i Na Catalineta considera que és un bon moment per a anar-hi, se n’ix del fustet, agafa la capseta i… a ballar. I, quan el rei tracta que agafen la jove, Na Catalineta recorre a una cadira que la trasllada amb molta habilitat i àgilment. El rei, després de cada ball, parla amb el fustet i li remarca trets de la jove amb qui ell ha ballat (ací, Na Catalineta) i que li agradaria casar-se amb ella (tot i que no en sap el nom). Comentarem que, aquesta rondalla em recordà quan, en juny del 2014, un diari econòmic en castellà, posà un titular que deia que començava el ball: en els moments bons, el rei celebra balls, però, quan se’n va Na Catalineta, ordena que es tanquen.

Na Catalineta, eixerida i intel·ligent, abans d’anar-se’n de cada ball, diu unes paraules al rei vinculades amb la terra i, un dia, el monarca lliga aquestes paraules i aplega a la conclusió que… el fustet devia estar relacionat amb aquella jove.

I el rei, ara sí, descobreix que la jove, Na Catalineta, ben mudada, cuina però ja fora del fustet i, per a poder-se casar amb ella, es fa el malalt. I, en aquest passatge, entra el fet que la dona salva l’home:

“El rei no feia signes de res.

A la fi, digué amb una veu com de l’altre món:

-Ni prendré brou, ni res, si no el me fa es fustet.

-Però, ¿qui ha vist mai -deia la reina i tots es nobles- un fustet fer brou?

-Es sia vist, no es sia vist -responia el rei-, no prendré res que no sia fet seu” (p 69). I així ho faran: per tant, ell té al fustet (Na Catalineta) com qui el salvarà. I, així, en dos passatges més, però, en el darrer, el rei “La se mirà bé i, ben cert i segur de que era sa mateixa que es tres vespres era fuita des ball, ja no esperà que acabàs de fer es brou i se’n tornàs dins es fustet, sinó que pega empenta amb tota sa força a sa porta des lligador, passa sa porta per ull i li diu més content que una Pasqua:

-Tu ets sa que vengueres es tres vespres as ball (…). Tu ets sa més guapa i sa més balladora de totes. Amb tu, m’he de casar.

-Amén! -digué ella, tota xalesta-. Ja ho hauríem d’esser! Sí que ho som, a sa mateixa” (p. 71).

I es casaren i, a més, Na Catalineta, condona son pare i, el pare, com que veu que no havia tractat bé la filla quan ell havia intentat que la jove es casàs amb el marqués, decideix anar-se’n a un monestir, malgrat que Na Catalineta no tenia cap rancúnia amb ell (p. 75).

Finalment, adduirem que aquesta rondalla es plasmà en 1897 i que qualsevol persona mínimament honrada veurà que reflecteix molts trets vinculats amb el matriarcalisme, fins i tot, el de la sexualitat matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota:  [1] El fustet, molt prompte, em recordà la figura moderna de la nina unflable. Afegirem que Pere Riutort em comentà que Mn. Antoni Ma. Alcover, per motius de principis, no inclogué rondalles eròtiques…