En el Tom XV de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, també n’hi ha, de curtes, en què veiem signes de matriarcalisme, fins i tot, en línia amb rondalles valencianes. Així, en la rondalla “Sant Tomàs i En Llutreros”, en què apareix En Llutreros (qui representa el religiós germànic Martí Luter) llegim que “Davant aqueixes comandacions, el reverend pare prior crida tots es frares i els diu:

-Ja veis lo que mos envia a dir En Llutreros. Vosaltres mateixs veiau de quin llenyam feim sa creu” (p. 77).

Per tant, apareix el tema del pactisme.

Igualment, en la rondalla “Es cans i ses llebres”, també en el Tom XV, veiem que són les dones (les llebres, símbol de la rapidesa), les que s’ho trauen de les mans. Per contra, els cans (que representen els hòmens i que, alhora, podem associar amb el servilisme, per allò de “ser el gos de l’amo”) són lents. Per això, molt avançada la narració, llegim:

“Però, què feren ses llebres com els veieren tan descuidats en so nadar?

Es posen ses sabates des cans i ja li han estret cames em valguen!

Cansats ells de fer es granot, surten des safareig i ni veieren sabates ni llebres.

-Ja són aquelles polissones que les ens han preses! -digueren (…)” (p. 83).

A més, en la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, en el Tom XV, hi ha tres germanes fadrines que es plantegen amb qui voldrien casar-se en un futur. La primera diu que amb el cuiner del rei; la segona, amb el pastisser major del rei i, al capdavall, “sa més jove de ses tres, es destira d’aquesta:

-I jo em casaria amb el rei, i seria la reina” (p. 84).

El rei, quan ja ho sap, es casa… amb la petita (p. 84), però molt prompte “Es mou una guerra. El rei se n’hi hagué d’anar i deixà ben comanada la reina a ses seues germanes, i que no li faltàs res del món” (p. 84). Mentres escric aquest paràgraf, em ve a la pensa unes paraules que, algunes vegades, escoltava (en converses) a una treballadora d’un ajuntament valencià governat per lo que es sol dir l’esquerra:  “Ja, però això és casualitat”. Doncs, no. No és casualitat que hi haja un matriarcalisme, i ben viu, en moltes rondalles de tot l’àmbit lingüístic, en què, com en aquestes línies, es comenta que la dona ha de ser ben tractada. Així, podem dir i, sense embuts, que la reina és al regne, lo que la mare és a la casa, a la família: una persona ben tractada per l’home.

I, nou mesos després, “a cal rei hi hagué gent novella: un infantó, ros com un fil d’or” (p. 83), però l’enveja de les dues germanes, a qui “allò els caigué molt avall” (p. 85), fa que enganyen la reina i a l’altra gent, dient-los que l’infantó havia mort de desgràcia. Això es repetirà amb el segon fill, també un xiquet.

Però, com en altres rondalles, unes persones senzilles, molt obertes i harmòniques, ací, un jardiner (un altre detall matriarcal molt vinculat amb la llengua catalana) i la dona, fan que intervinga la bonhomia i, així, el jardiner arreplega el nen i “El du, tot content, a sa seua dona, que mai s’eren vists a tenir fruit de benedicció, i tots dos digueren:

-Res, serà nostre! Es veu que és Déu que el ens envia” (p. 86).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les que m’han parlat sobre llibres de rondalles o que me n’han escrit i a les que em fan costat dia rere dia.