Prosseguint amb la rondalla del bon cagar, en la versió exposada en el treball “Cavallers de capa i capell”, la fetillera (la filla del rei) parla amb el monarca, qui li diu “he pensat que em volia bona cosa (…), em sap molt de greu perquè ara ja no la podré trobar. (…).

-Potser la teniu més a prop del que vos penseu. Ara, aneu-vos-en a palau i preneu-vos aquestes herbes durant uns dies i, quan estigueu bé, torneu per ací…

El rei va agafar el farcellet d’herbes i se’n va tornar cap a palau” (p. 31). I, així, ell fa lo que li diu la dona (la fetillera), fins que un dia, en el palau, nota l’anell de la seua filla.

L’endemà “se’n va tornar a ca la fetillera a donar-li les gràcies” (p. 31) i li comenta que eixa aliança era la de la seua filla petita, la qui ell enyorava.

Llavors, ella “es va llevar la caputxa i li va dir:

-Ací la tens, la teua filla. L’anell és meu i (…) no m’he oblidat mai que eres mon pare. Després de tants anys, has aprés la lliçó.

El rei es va posar a plorar (…), va demanar perdó a la seua filla, la va abraçar i tots dos se’n van tornar a palau, on ara, ja sí, van poder viure durant la resta de les seues vides” (p. 31).

Sobre aquests darrers passatges, capim que la filla es lleva la caputxa i que, al moment, passa a ser acceptada com a filla i, de pas, son pare empelta amb ella.

En la contalla “La bona xiqueta”, recollida en la mateixa recerca, una xiqueta viu junt amb son pare (qui era viudo) i ho feia al costat d’una veïna que, com en altres relats, era viuda. La dona, quan “la xiqueta passava a prop de casa, li deia:

-Si em case amb ton pare, et faré tots els dies, per a sopar, sopetes de llet i mel” (p. 32). El primer dels aliments lliga amb la maternitat; el segon, amb la facilitat per a guanyar-se la simpatia de moltes persones.

Al capdavall, la xiqueta aconsegueix que es case el pare i, per tant, es fa lo que ella vol. Nogensmenys, molt prompte la dona i la germanastra l’envien a llavar al riu, on troba una velleta, a qui ella ajuda a arreplegar un llençol i li renta molta roba.

Després dels detalls a la provecta, l’anciana li diu:

“-Com que has estat tan bona, demà, quan t’alces, tindràs un present.

-Però si jo no vull res!!! Jo no he de menester cap present!!!” (p. 32)

L’endemà, la madrastra, en veure la fillastra, li demana com és que té un estel lluent en el front. En acabant, la xiqueta explica a la mare que la vespra havia fet valença a una velleta. Aleshores, la mare amolla a la seua filla: “hui tu aniràs a llavar i, si veus la vella, l’ajudes, a veure si, a tu, també t’ix demà un estel d’or al front.

Per la vesprada, la germanastra se’n va anar al riu amb una cistella de roba i, allà que es va trobar la velleta” (p. 33).

Però com que aquesta xiqueta només li fa costat amb el llençolet i no, a més, a llavar-li la roba (fets que, en aplegar a casa, comenta a la mare), l’endemà crida a sa mare i ambdues copsen que, “per la seua falta de compassió, li havia eixit un moc de polit al front, que li penjava sobre el nas (…) i no es va poder casar mai. Pel contrari, la xiqueta sempre va dur l’estel al front i va fer un bon casament” (p. 34).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.