Tornant al tema de la sinceritat, Oreto Domènech i Masià recorre al relat “Et vull més que un bon cagar”, el qual, pel títol, lliga amb el fet de parlar sense barroquisme i amb el cor en la mà: la tercera de les filles d’un rei, en dir aquests mots a son pare, fa que ell l’expulse i així, ella “ha començat el seu camí d’aprendre la llibertat, de fer-se dona, a partir de dir la veritat” (p. 32).

Ja en el bosc, aquesta filla passa a ser fetillera i, quan el sobirà demana ajuda (perquè ell puga fer de cos) i uns representants del monarca es presenten davant la filla, ella, amb molta espenta, els diu “D’això, res! Si vol que li cure alguna cosa, que vinga ell a ma casa i en parlarem. Jo no em moc d’ací!

-Però, dona, que t’ho demana el rei!

Però ella (…) no va cedir gens ni mica” (p. 32), car equivaldria a aprovar la conducta inicial de l’home.

Entremig, el sobirà aplega on és un gripau (animal femení i simbòlicament empeltat amb l’aigua i amb la terra) i l’animalet li amolla: “I tu, com et trobes ara que no pots cagar així com vols?” (p. 33), fet que equivaldria a dir que ell no assoleix el seu objectiu.

En acabant, ell troba un anell en la seua boca: “és l’anell de la seua filla menuda” (p. 33) i la fadrina li comenta que no havia deixat d’estimar son pare.

Així, com capim, la princesa s’ha format molt en contacte amb la natura i, en eixe espai feminal, s’ha fet sobirana de la seua persona i ha guanyat vivències que li permeten respondre i viure de manera més encertada que abans.

Passant a la contarella “La bona xiqueta”, la investigadora indica que una xiqueta actua “en un escenari que es mou de la casa al riu i del riu a la casa (…). La bona xiqueta és, per a mi, la definició del que és la grandesa de les dones (…), una grandesa que, alhora, és senzilla i elemental, com la de la xiqueta” (p. 34). Quant a aquestes paraules, el 1r d’abril del 2025, després de la primera lectura d’aquest passatge, em feren dir “com en el joc de volar un catxirulo”, puix que, primerament, te’n vas a empinar-lo i, en acabant, tornes a cals pares o a on són els altres amb qui sols viure (o amb els qui convius en eixe moment) i hi ha una mena d’aplec. I, en relació amb la magnanimitat, agregaré que Pere Riutort, Dilluns de Pasqua del 2021 (el 5 d’abril), em digué que aquesta grandesa i el cor net són com un lligam de l’adult amb el xiquet sincer.

Cal dir que, com aquesta tornada a la casa, podria evocar-nos donar vida a la mare, no deixar-la a soles i de tindre-la entre nosaltres (si més no, simbòlicament).

Finalment, escriurem que, com plasma l’estudiosa, Francesc Gascó, el recopilador d’aquestes rondalles de Beneixama (l’Alcoià), “segons m’explicava, amb el llibre físic, podia:

‘Tornar tot l’afecte que havia trobat en la família amb la paraula. Les rondalles i Beneixama eren ma mare, un lligam que m’unia a ella, el món de la meua àvia i les altres ties, el món on jo era feliç. Nadar com en un líquid amniòtic de paraules, sentiments i afectes, tornar al ventre matern que era la família que jo volia. Més que la llengua, era l’estimació que jo havia rebut a través d’eixes paraules’” (p. 36).

Com a afegitó, la granota és ben considerada en llengua catalana i això explica que, per exemple, hi haja una expressió que empiula amb aquests paraules de Francesc Gascó: “Nadar com una granota”. En canvi, com ara, el castellà, associa granota a eixir, però a no quallar lo que u desitjaria: “Salirle rana”. I, per consegüent, la cultura vernacla no sols rep bé la maternitat i el procés anterior al part, sinó lo femení. I, com exposa l’antropòloga Marita De Sterck (i traduïm), “Ara afirmaria que els jóvens tenen dret de ser iniciats en el coneixement narratiu autòcton” (p. 38).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.