Un altre poema en què abunden trets matriarcalistes i que apareix en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Reconciliació”, de Carles Riba (1893-1959). Així,

“Fins que veié ja madura la nit

en mil carrolls de meditat delit

que inflava un rude most impacient,

callà l’amant porfidiosament”.

 

O siga que l’autor barceloní comença lligat amb l’inici de la foscúria (un passatge femení), ho fa acompanyat de penjolls de raïm (els carrolls, l’úter, la matriu), la frueix i, altrament, la dona empelta amb la rudesa (un detall diferent al de la puresa, simbòlicament, representada per la claror).

Llavors, l’home intervé i li destaca la bonesa (el cor, la tendror) i la frescor (els gerds) i li afig aquests mots

“submarina dolçor dels ulls oferts,

empleneu-vos de mi. Tot és pregon,

ara, i actiu: la bellesa en el món,

la melangia en l’amorós romeu

i en l’impossible dels meus somnis Déu.

Per retrobar la teva veritat,

amor, confon-te amb mi, (…)

més enllà del sospir i de l’instant,

simple com el meu foc” (p. 171).

 

Cal dir que el poeta Carles Riba reparteix de manera molt encertada el simbolisme per a cada u dels dos sexes. Com a mostra, associa la dona amb lo infrahumà (és submarina), amb la dolcesa, amb la profunditat i… amb lo actiu, com en molts comentaris que ens feren sobre dones nascudes abans de 1920.

Altrament, ell recorre a lo femení perquè siga alliberat per la muller i això dependrà de la decisió que prenga la dona, per molt que l’home lligue amb un erotisme que, no obstant això, fructifica si compta amb la companyia feminal.

No debades, captem que es fa realitat durant la nit i atenent a una actitud més aïna dialogant i promoguda per l’estimada:

“Dona, és cert com la sang l’obscur acord,

més dolç que sola vida o sola mort,

del cos en l’honra viva del seu pler” (p. 171).

 

Altra volta, es plasma una sexualitat matriarcal amiga de la sinceritat (en aquest cas, en els sentiments i en les emocions).

Més avant, l’home trau la connexió entre un déu masculí i el vent (com és costum en el llenguatge dels símbols, en què ambdós tenen relació amb la llum):

“Ens cal passar-lo: el nostre vent és Déu’.

Digué l’amant; i el taciturn, l’astral

ultramar de la nit intemporal

acollí en sa ribera, navegants

reials i alhora nàufrags expirants,

un home i una dona; a verge flor

(…) i van mirar-se l’un a l’altre clar,

l’un a l’altre van néixer, drets i nus” (p. 172).

 

Per consegüent, el personatge femení fa un paper acollidor i, en lloc d’anar els fills a l’interior de la terra (fet que podria empiular amb la mort, la qual faria com el guano i serviria de ferment per a l’esdevenidor), ho fan a la mare, com els fills que, per exemple, tornen a ella després d’un viatge o d’haver passat de xiquets a jóvens.

Ben mirat, de rebot, Carles Riba dóna vida al marit i a la muller, la mateixa que tenien dins de la mare, i, igualment, va unida a la innocència (la nuesa) del nounat (ací, els dos membres de la parella).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.