Prosseguint amb el llibre esmentat de Gerard Canals Puigvendrelló, en la narració “El forat del Condemnat”, capim trets que ens evoquen la maternitat i, sobretot, detalls associats a la dona i al sentiment de pertinença a la terra. Així, un dia de tardor, un oncle demana al seu nebot si sabia què era el forat de la Guineu. I, com que li respon que no, li diu:

“-Oh! Doncs és digne de veure! (…) és una mena de foranca, com una cova rodona, petita i molt fonda, de la qual, de tant en tant, raja un doll d’aigua sobtadament. Però no et pensis un rajolí, no! En surt aigua com en una avinguda i ho inunda tot al seu voltant, fins i tot, crea un  petit torrent mentre dura la surgència. Després, generalment, passats uns dies, el forat deixa de treure aigua i pot estar sec durant mesos sencers. Conten que és imprevisible saber quan brollarà el forat, perquè, a vegades, plou molt i no en surt ni un grill d’aigua o, pel contrari, comença a rajar amb força després de setmanes de no caure ni una gota” (pp. 89-90).

Per consegüent, es reflecteixen detalls matriarcals, com ara, la balma, que és fonda (entrar a l’interior de la mare), l’aigua (u dels símbols feminals), la dona (el part i el petit torrent que crea).

Els mesos de sequera, com en altres Pobles matriarcalistes, representarien el temps entre un part i el següent, entre el naixement de dos fills. Altrament, es plasma l’interés, en la geografia catalana, per l’aigua, en qualsevol moment de l’any.

A l’instant, l’home li comenta que tots dos passaran per un bosc comunal (gestionat d’acord amb el comunalisme, un tret en nexe amb el matriarcalisme) i li addueix que el forat és amagat en un terreny rocós (detall que podríem empiular amb la dona forta).

En un passatge posterior, l’oncle li parla sobre un altre forat, però en què sí que havien caigut persones. Cal indicar que aquest segon indret, conegut com el forat del Condemnat, “és com una mena de pou estret que hi ha a l’església de Solans, on es diu que, antigament, llençaven els condemnats” (p. 91). Sobre aquestes línies, diré que, més d’una vegada, he pogut veure cementeris al costat de l’església d’una vila xicoteta i, àdhuc, en un punt de l’interior d’una església en què reposava alguna persona d’aquella localitat. A més, captem el símbol femení del pou (lloc de l’embaràs, interior de la dona) i el lligam entre les dones i la comunitat (representada pel temple).

A banda, l’adult li explica el motiu pel qual s’hauria bastit aquell pou i, de pas, l’endinsa en el passat històric de la comarca i de Catalunya: “diuen que hi havien tirat molta gent: alguns, que havien comès veritables atrocitats; d’altres que, simplement, molestaven i era la manera de fer-los callar per sempre. La troba diu que: ‘Al poble vell de Solans, a l’església, hi ha un forat. Ja sabia el dissident, que era el forat del Condemnat…’ -va fer l’home, amb posat greu” (p. 91).

Finalment, l’oncle, pensant com podria assimilar el xiquet aquest relat, respon amb encert com un educador: “Però pensa que, d’això que et parlo, fa molts i molts anys. Segles! Avui, el forat és enreixat i no hi pot pas caure ningú (…).

-El que ara ens interessa és que continuï plovent i que es facin bolets, a veure si, aquesta mateixa setmana, en podem arreplegar una bona cistella per a començar la temporada” (p. 92).

Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.