Una altra història en l’obra esmentada de Dani Rangil, i en què es plasma el matriarcalisme (fins i tot, en lo eròtic), és “La bruixa marinera”, puix que figuren detalls d’aquest ram: la barca (cooperació), el nudisme (una sexualitat ben vista), ficar-se en l’aigua (entrar en la mare)… Diu així:

“Una vegada, a Canet, tenien una barca a punt i es va despullar una bruixa i va fer tres capbussons. Els mariners la varen agafar i li van posar uns rosaris beneïts a sobre. Es veu que ja l’havien vista altres vegades. [ I ella] diu:

-Traieu-me això d’aquí, traieu-me això!

-Ens has de dir allà on vas a fer mal. Quan ens ho diguis, t’ho traurem de sobre.

-Vaig a Mallorca, a un bressol d’un nan, per clavar-li un clau al cap.

La gent que és per fer mal, ha de fer mal” (p. 121).

Així, aquesta dona, a més, és emprenedora (“es llança a la mar”, com es diu popularment) i viatgera.

Unes pàgines després, l’estudiós del Maresme arreplega un comentari d’Assumpció Xampeny, qui li reportà que, “De bruixes, n’havia sentit dir que les bruixes anaven a ballar a la plaça de les Bruixes” (p. 128), uns mots que connecten amb la relació entre determinades danses i les dones, àdhuc, en places, i la bruixeria.

Un altre relat interessant és “La cabra de can Malaire”, el qual, al meu coneixement, enllaça amb el lligam mare-fill i amb el desenvolupament de la creativitat de la mare i de la filla: “A Sant Cebrià, a can Malaire, una casa que hi ha a vora can Pau Bachs, hi havia una cabra que, a la nit, sempre sortia a saltar i a jugar. Li van fúmer un tret i li van petar una cuixa, i resulta que era una de can Malaire, que feia de bruixa i, a la nit, sortia i feia de cabra. Ningú la podia agafar” (p. 131).

Aquesta contalla, altrament, ens evoca l’escrit “El bergant”, recopilat pel folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1866-1946) en l’obra “Coses de la meua terra. Segona tanda”, de 1920, en què un capellà, durant un sermó, es queixa que no hi ha mans per a fer que les xiques seguesquen les indicacions que ell comenta als feligresos, ja que, “Per a on salta la cabra, salta la xota”: les mares (la cabra) donen el vistiplau a les filles (la xota). Cal tenir present que la cabra de què parla Dani Rangil està en nexe amb la nit (moment del dia associat amb la part fosca del dia i de la psicologia) i, així, de pas, amb la creativitat, amb la imaginació, amb lo desconegut, però que les persones estan obertes a explorar (ací, mitjançant el salt i el joc, dos detalls que podríem empeltar amb el refrany “La carn que creix no para”, aplicat als nins).

En acabant, passem al subapartat “Capellans bruixots”, en què el recopilador exposa unes paraules interessants d’introducció: “Els capellans tenien estudis, (…) els llibres podien parlar de vida i de miracles de Jesucrist i de tots els sants, però els capellans també en tenien, d’altres, de llibres, que no llegien a l’església com els evangelis, ni davant de ningú i se’n guardaven prou d’ensenyar-los” (p. 131), com ara, sobre com fer tirar arrere el dimoni, sobre la salpassa per a protegir cases i bestiar, sobre pluges (àdhuc, amb pedregades)…, “però també ensenyaven trucs i males arts per esporuguir els vilatans poc missaires” (p. 131).

Quant a aquests vincles entre el mossén i els de la vila, en la plana 132, hi ha l’entrada “Bruixes i capellans”, en què l’informador diu que “Aquí, a casa, no n’hi havia hagut mai, de coses de bruixeria, perquè havíem estat sempre molt amics de capellans. Eren amics dels dos bàndols, molt amics”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.