Una altra narració recopilada en la mateixa obra pel folklorista de Collbató, i en què capim el tema de l’enveja, és “La filla de l’hostalera”. “Vet aquí que, una vegada era una hostalera molt guapa que tenia una filla que encara era molt més guapa que no pas ella” (p. 68) i, per això, la dona tanca la xica en el celler.

Passa que la gent demana per la filla, però la mare els deia que “uns parents se l’havien enduta” (p. 68), fins que, un dia, en plena època de fred, uns hòmens es presenten en l’hostal i u de la colla “s’adona d’una trena de cabell ros que sortia per l’escletxa de la porta del celler; obre i veu que és la filla de l’hostalera” (p. 68).

Un poc després, aquest home s’acosta a la mare; i ella, “perquè no fos dit, la va treure del celler.

Però, quan aquells homes van ser fora, crida el dimoni i li demana com ho podria fer per fer-la perdre” (pp. 68-69).

Per consegüent, la rondalla trau una dona que prioritza la fama (que ningú li faça ombra) i les aparences (la resposta als hòmens).

Ben mirat, apareix un personatge femení (el diable) que fa de mare i de fada i que encarna la saviesa i la dona que aconsella qui li ho demana. En eixe seny, aquest relat té semblances amb una altre molt conegut: Blancaneu.

En acabant, el dimoni li diu:

“-Mira: vés a trobar la teva veïna, que és donada a mi, i ella se’n cuidarà” (p. 69).

I així és. Aquesta veïna porta la filla cap a un bosc (ací podria simbolitzar l’adolescència), puix que la fadrina, a mitjan camí, encara no havia rebut aquesta segona dona, ni ho farà) i, al capdavall, “veu un llum molt lluny: ella que s’hi acosta i es troba amb una casa” (p. 69).

O siga, que la jove, gràcies a l’esperança, s’endinsa en la joventut. Això sí, altrament, ho fa a un celler, és a dir, a una banda subterrània i, per tant, femenina, de la casa. Aleshores, “arriben una pila d’homes” (p. 69), qui eren lladres.

Després, com en rondalles del mateix ram, els escurabosses sospiten que algú ha entrat en la casa i n’hi ha u que la troba. La diferència rau que, en aquest cas, com que el descobridor, diu a la xica “Seràs meva” (p. 70), un tret de possessió en el camp sexual, però no ho aprova el capità dels malefactors, el cap diu a la minyona:
“-Doncs, tu romandràs a cuidar la casa i, a aquest, el matarem.

Ella va dir:

-Si el mateu, no m’hi vull restar; però, si no el mateu, sí.

-Doncs ja no el matarem.

I aquella va romandre” (p. 71).

En altres mots: el jerarca, d’ençà d’un primer moment, no sacrifica la dona, fa lo que ella li proposa i perdona la vida a qui havia pretés que la joveneta fos com una mena de propietat masculina.

Ara bé: mentrestant, la mare i hostalera demana per la seua filla al diable, qui li diu que la veïna sap on resideix ara la xicota.

Llavors, aquesta segona dona porta unes xinel·les (sabates lleugeres) a la jove i, quan ella les veu en un racó i se les prova, resta encisada i, com que els lladres estimaven la fadrina, la fiquen dins d’una caixa (detall de recepció), la porten a un bosc (lloc d’aventura i de pas) i ho fan de tal manera que “semblava mateix una marededéu” (p. 72).

El rei, qui una dia anava de cacera, la troba, capta que li pareixia una marededéu “més amorosa i guapa.

I la fa portar a casa seva” (p. 72).

Un dia, com que, en la Cort, hi havia criades, fins i tot curioses, li trauen les dues xinel·les, la minyona reviscola i ho expliquen al monarca.

Ben mirat, el sobirà “fa explicar la noia (…); ara, si vols, et casaràs amb mi.
I es van casar” (pp. 72-73).

Sobre aquest darrer passatge amb el tema de la sexualitat, direm que no és l’única rondalla en què un home (àdhuc, podent ser ell qui posàs les condicions a la dona, en aquest cas, perquè ella hauria estat alliberada per membres de la Cort) ho deixa en mans de la dona (ací, d’una jove): ella té la darrera paraula.

En un tercer passatge en què el narrador exposa l’enveja de l’hostalera, la veïna farà que la xica tinga un fill i que se li muira. Però, quan la noia ho comenta al monarca, ell es proposa que salvar la jove: que no li torne a ocórrer. I, a més, sense recriminar-la.

En línia amb això, una sentinella (una dona) en plena nit, ou la veïna, l’agafa i, posteriorment, el rei ordena prendre l’hostalera i, quan ja seran juntes (la mare i la segona dona), les cremaren i l’al·lota va ser reina (p. 74).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.