Un altre llibre en què apareixen jocs infantils amb trets matriarcalistes és “Coses de la meua terra (vol. III)”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1866-1946) i publicat en 1947. Així, en u dels jocs de xiquetes, no sols figura el mot “marquesa”, sinó que, “al mateix temps que es diu: planta la mare santa, també algunes diuen: en planta la Cova Santa” (p. 44). Per consegüent, hi ha una bona consideració (i evident) cap a la dona com també cap a la maternitat (en nexe amb la vulva i amb l’indret on es gestarà el futur fill).
Cal dir que, malgrat que el recopilador mostra una miqueta de pudor a escriure el nom complet de mots escatològics (“m…”), això no li impedeix escriure un joc en què n’hi ha (i que ací plasmem sense censures):
“Pinto, pinto, serafinto,
cuca mala, margalinto,
la gallina està al terrat
amb el cul arromangat.
La gallina, merda al peu,
amaga este peu” (p. 50).
Un altre joc amb detalls matriarcals és u en què mena la ceba i no, com ara, un coix: “Ceba: -Està dormint. Coixo: -Desperta-la. Ceba: ‘No vull (…). Coixo diu: -Mira que et tire al pou; a lo que la Ceba, cridant tot lo que pot, exclama: -Mare, mare sorda; a aquesta imprecació, respon la Mare: -Què vols, filla borda?; la Ceba: -El Coixo és ací; la Mare: -Què vol el Coixo?; Ceba: -Una cebolla; la Mare: -Que vaja a l’hort, que se la trie i que no faça patadetes” (p. 58). En altres paraules: qui vullga cucs, que pele fulla… i que no faça la guitza.
En un altre passatge d’aquest joc de la ceba, totes les cebes s’acosten, una a una, a la Mare i ella els diu lo mateix: que vist l’Àngel. O siga que, quan la mareta podrà, passarà a fer lo que els altres li comenten.
Igualment, la Mare pren un paper actiu (ella posa roba al personatge celestial), fet que connecta amb la tradició en rondalles, en poemes, en cançons… vernacles, mentres que l’angelet és el passiu i, a més, lliga amb la figura del xiquet i amb la del nen de pocs anys.
En el joc “Jugar a dones”, també en capim: “-Ací és ma casa, foc i brasa, entra el rei i no és d’ell-, amb lo que resta presa la possessió; les altres van fent lo propi, amb lo qual el simulacre de pobre resta constituït” (p. 60).
En acabant, en el folklorista d’Altea posa noms interessants: la tia fornera, l’ama de la botiga, “alguna amb ofici de llavanera i, fins en casos, de comare” (p. 60) i indica que “també les més xicotetes solen sometre’s a la pàtria potestat d’altra més fadrinosa, dient-li: ‘Senyora mare’” (p. 60).
En un altre punt, titulat “Vola el corb”, d’esbarjo, podem llegir les xiquetes s’asseuen “formant semicercle davant la que porta el joc (…), esperen que parle la directora (…). Comença la directora” (p. 70).
I, si no, el joc “A les carabasses”, quan Francesc Martínez i Martínez escriu que xics i xiques s’asseuen i que “aquestes (…) es posen d’acord cada una a quin xic li ha de dir que sí quan la demane; (…) aquella respon que sí en cas que siga el que tenia designat (…) en el cas de ser acceptat, s’alça la xica, deixant lliure el lloc que ocupava, en el qual qual s’asseu el fadrí després d’haver acompanyat la fadrina a qui ell deixa en la tira dels xics” (p. 97).
És a dir: les xiquetes (les dones) trien amb qui jugaran (detall que, amb els anys, passaria a ser amb qui festejaran, com ara, amb motiu de les festes de Pasqua) i, de més majors, encara que el xicot l’acompanye a ca la fadrina, haurà estat ella qui haurà tingut la darrera paraula en el camp sexual. No debades, aquest joc té a veure amb les carabasses i, així, amb l’expressió “donar-li carabassa”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
