Afegirem que, en el llibre “Les feines de la vella pagesia”, de Miquel Pont Farré (un català nascut en Cervera en 1936 i, com veiem molt prompte, “Pagès tota la vida i escriptor d’ençà de la jubilació”), editat per Proa en el 2000, hi ha dos passatges interessants en què, clarament, es plasma que, no sols la dona és qui administra la casa sinó, altrament, és qui tria amb la seua darrera paraula, és qui fa de cap, és qui dicta. Així, en el l’apartat dedicat a l’hivern (el llibre és estructurat per estacions i aquesta n’és la darrera), hi ha un passatge que diu

“Quan arribem, abans de descarregar el carro i tirar l’oli a les tenalles, la iaia olora l’oli i, després, hi posa el dit i el tasta. Seguidament, agafa un tros de pa i el suca ben sucat i se’l menja.

-Està bé –diu al cap d’un moment-. Ja el podeu descarregar.

-Veus el que et deia –comenta el pare mentre descarreguem-. Només tastant l’oli sap si és d’olives fresques.

(…) –No us han intentat enganyar mai.

-Enganyar ben bé, no” (pp. 171-172).

I, un poc després, hi ha un altre passatge sucós (en nexe amb el tema de la gestió i amb el paper actiu de la dona) en què es diu que el pare és amoïnat perquè són al final de l’any i la faena no és gens avançada. El pare ho comenta amb el padrí (l’avi) i el padrí li respon:

“-Home –diu el padrí-, tu, de feina, en tens prou, però ningú t’ho farà per menys de 50 pessetes al dia; 70 pessetes si els fas el gasto: esmorzar, dinar i sopar, sense comptar-hi el vi.

La iaia, fins ara, no havia dit res, però, com sempre, ha d’acabar posant-hi cullerada:

-El més pràctic és llogar, fer el gasto i pagar menys. Amb el que tenim a casa, bé se’ls pot donar menjar. (…) Si fas números, veuràs que et surt a catorze duros al dia, si et fan sis canes de llarg per dos pams d’ample i tres de fondo, que és a dos duros, una pesseta i gairebé 75 cèntims la cana. Si et fan set canes, a tu, et surt igual i ells s’hi guanyen setze duros, dues pessetes i un ral. I, si en fan vuit, els surt a divuit duros i quatre pessetes. Per tant, dóna-los-ho a preu fet i no caldrà que estiguem allà vigilant si treballen o no. Si no ho fan, ells hi sortiran perdent.

-Segurament teniu raó –diu el pare-. Segur que és el més pràctic” (pp. 173-174). Així, no solament ha estat una dona (i, ben mirat, la de més edat, la padrina) qui ha fer la darrera valoració, sinó que, a més, un home (el pare del narrador, qui és el nét) accepta i, per consegüent, ens trobem davant d’un acte típicament matriarcal: la dona té la darrera paraula i la resta de persones abracen lo que ella diu i, a banda, com es reflecteix en el passatge, no ho fan, per exemple, amb resignació, sinó positivament.

En un altre apartat de l’obra “Les feines de la pagesia”, també en l’estació d’hivern, hi ha un text en què es capeix el matriarcalisme:

“L’esmorzar ja està a punt al costat del foc:

-On és el pare?

-A l’entrada, engreixant els guarniments amb el pixador del porc.

-Me n’hi vaig?

-No, millor que ajudis la iaia a cosir els sacs i les borrasses[1] .

Quan acabo d’esmorzar, agafo una agulla saquera i un sac per començar a cosir, però la iaia sempre ha de tenir l’última paraula.

-Està molt bé que m’ajudis, però primer vés al corral a buscar ascles per reafegir al foc i fer una bona xera[2]” (p. 176).

Francesc Castellano Vilamu, sobre la gestió de la casa en les famílies catalanoparlants, en un correu electrònic del 21 d’abril del 2020, escriu “es podria haver ampliat molt més si hi hagués hagut aportacions de gent de les viles del Pirineu, un micromón, o de viles petites de la Catalunya central, on el pes de les dones portant, no tan sols la casa sinó, en molts moments, les terres, ha estat fonamental”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] En el DCVB, “Borrassa” figura, per exemple, com “Tela grossa (…) del tamany d’un llençol gran, que serveix per traginar palla i, posat davall les oliveres i altres arbres, per aplegar-hi la  fruita batolada”.

[2] “Fer bona xera”, en el DCVB, figura amb el significat “obtenir bon resultat”.