Continuant amb l’obra del folklorista d’Oristà, en el subapartat “Els seguicis” (pp. 52-54), altra vegada, apareix el paper de la dona com a consellera, com a mestra i, àdhuc, en lo sexual (el xicot “és salvat” per un personatge femení, com en moltes rondalles de terres catalanoparlants): “El seguici era molt emprat per enamorar les noies. Si un minyó volia les atencions d’una noia i aquesta no li feia cas, només calia sol·licitar els serveis d’una bruixa” (p. 52). Així, som a anys llum del personatge masculí que, en poquíssimes narracions anteriors a 1932, es presenta com a alliberador de la dona, com si fos una mena d’home imprescindible i que serà feliç… sometent-la al jou masculí, de la mateixa manera que el governant que procura fer-ho amb les cultures matriarcalistes, sovint, perquè les considera primitives, incultes, però, més encara, a què té com a dignes de ser eliminades i esborrades de la Història,… començant per la llengua vernacla (a què va associada la cosmovisió i la identitat cultural) i per les tradicions ancestrals matriarcals.

Cal dir que, en el segle XXI, aquesta figura masculina conviu amb una altra (però femenina i amb trets patriarcals) representada per la dona que, exteriorment, apareix com a alliberadora del flagell masculí i, principalment, deslligadora de dones empeltades a la terra, a lo maternal i a la casa (la qual té a veure amb portar les regnes i , igualment, amb quatre dels cinc senys)…

Ambdues opcions, entre d’altres coses, són el principi de les caigudes psicològiques i, fins i tot, econòmiques (en acabant, acompanyades de lluites per la dignitat… en la faena i pel sorgiment de nous salvapàtries) i de moltes persones. I tot, encara que ni ho publiquen, ni ho reconeguen 1) polítics, 2) ni molts grups feministes minoritaris i de línia antisistema i autoritaris: a) ni de paraula, b) ni per escrit, c) ni en mítings, d) ni en conferències… 

Tornant al tema dels seguicis, la Gregòria de cal Fuster festajava amb el Gregori i feien bona pasta i, quan ja estaven a punt de casar-se, una altra xicota volia el noi, però el fadrí no li feia cas.

Aleshores, la segona xica se’n va a una bruixa, qui “preparava una potinga que, qui la prenia, romania encisat.

Efectivament, així va anar la cosa. (…) D’aquells dies endavant, el Gregori només tenia ulls per la pretendent” (pp. 52-53).

D’aquesta manera, apareixen uns quants trets matriarcalistes: 1) la dona (possiblement, vella, representada per la bruixa) simbolitza la saviesa, 2) és qui fa de consellera, 3) fa de pont perquè altres dones (ací, una jove) resten alliberades dels parapeus que impedirien que una dona assolís els seus objectius en el camp eròtic i 4) aplana que es faça lo que vullga el personatge femení (en aquesta narració, el segon).

Ara bé: en acabant, la primera de les xiques (la Gregòria) va a una altra bruixa, “ja que eren veïnes i, al mateix temps, era la remeiera de la família. (…) Al cap d’uns dies, el noi ja tornava a córrer pels carrers. La bruixa remeiera seguia ben de prop el procés” (p. 53), fins al punt que, en un passatge posterior, aquesta segona bruixa parla amb el xicot i li demanà:

“-Com és que vas deixar la Gregòria, tan bona noia que és?

-És que em vaig trobar com si una força estranya em portés cap a l’altra noia i no me’n podia desfer -respongué el noi” (p. 53).

Aquests mots enllacen amb alguns detalls d’aquesta corda i presents en altres rondalles en què lo sexual és present: 1) la bonesa (representada per la Gregòria i per la segona bruixa), 2) que la dona toca els peus en terra i 3) que ella serà qui deslliurarà l’home (el xic), com en eixes narracions  en què un personatge femení fa que el jovenet evoque el passat i que admeta que la fadrina és qui ell estimava com a futura dona amb qui casar-se.

Al capdavall de l’escrit sobre la xicota que pretenia el noi, com que aquesta bruixa bona havia fet possible que ell tornàs al camp de la bonhomia, l’observa i sentencia que “Mai més sentiràs cap força que et porti cap a una altra dona” (p. 54), i, de pas, estarà a les mateixes, encara que, “Als tres dies, el noi Gregori era mort”, ho havia fet en terra fèrtil i de bon cor.

Finalment, direm que l’autor del llibre no indica 1) si aquests darrers versos són una maledicció (i hauria trencat amb la bondat cap a la Gregòria), ni 2) si són una lliçó de sexualitat (no eixiria amb una altra), ni 3) si vol dir que el fadrí continuarà tenint el cor net. Personalment, m’incline per la tercera de les que hem exposat: que ell conservaria la benignitat del xiquet, de la infantesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.