Continuant amb l’obra “Poesies catalanes”, de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), el matriarcalisme també es plasma en el poema “L’enyorament de la Pàtria” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/L%27anyorament_de_la_Patria), el qual figura en la web “Viquitexts” i té molts punts en comú amb l’”Assaig de càntic en el temple”, escrit per Salvador Espriu (1913-1985). Així, qui havia estat en una illa llunyana de la Barcelona en què havia nascut (i on ara exposa els versos) i, més encara, de Catalunya, diu que
“Inclemències de mon fat
m’han portat a llunyes terres,
terres a on són les flors
un ric tresor de bellesa;
on lo cel és sempre blau;
on los boscos ne són verges;
on los daurats raigs del sol
amb major esclat brillegen;
on les aus, que, de l’espai,
per l’àmplia volta, travessen,
lluen plomes de colors
que mai somnià la pensa”.
Per tant, l’altra terra (la illenca) empiula amb la claror i, anys a venir, el poeta català de Santa Coloma de Farners escriu uns versos semblants.
Però, tot seguit, comenta que
“Mes, enmig de tanta llum,
lo meu cor viu en tenebres,
que enyora un poble petit:
lo raconet on vaig néixer”,
una obagor que enllaça amb lo matriarcalista i amb el simbolisme de la dona i de la mare (ací, àdhuc, junt amb lo tel·lúric).
A més, afig que, en eixe illot, on hi ha abundància i molta vida,
“S’afadiguen los meus ulls
d’obirar les meravelles
que, com a perles gentils,
en eix nou món, me rodegen.
Arbres d’ufanós brancam
que jamai lo sol travessa;
jardins on passa l’oreig
rublert de flairants essències,
hermosos llacs cristal·lins,
on les aigües joguinegen;
selves on van a niar
les pintades aus parleres;
mes, enmig de tants joiells,
lo meu cor se mor de pena,
enyorant los negres murs
del poblet en què vaig néixer”.
Després, Dolors Monserdà, indica que,
“Amb los anys que estic a l’illa,
¡bé n’he fet, de coneixença!
En totes parts, hi ha cors nobles
que, allà on se troben, s’entenen”.
Nogensmenys, estén
“Mes los que em tracten aquí,
com los d’allà, no em coneixen;
no hem anat a estudi junts,
en los anys de la infantesa;
no hem anat a collir nius
en lo matí del diumenge;
no ens hem partit lo berenar,
ni hem ballat junts en les eres.
Res dels meus saben ací,
ni qui fou la mare meva,
com ho saben los vailets
del poblet en què vaig néixer”.
Al cap i a la fi, lo que més ha mamat, ha estat la terra on nasqué (en Catalunya) i amb què se sent vinculada com la xiqueta ho fa amb la mareta, no sols en els primers anys de la seua infantesa. En eixe seny, agrega que, en eixes terres llunyanes culturalment i geogràficament de la natal,
“Per carrers i per passeigs,
me volta gentada immensa,
més jo sempre em trobo sol
entre la gent que em rodeja.
Ne són altres ses costums
i sa parla no és la meva…
Per sentir un mot català,
¡daria sang de mes venes!
Los plaers me deixen trist,
les festes l’ànima em gelen…
fins m’apar, Déu m’ho perdó,
¡que no sé resar en l’església!
M’apar que mos precs no escolten,
eixes escultures belles,
com m’oïa el Sant Feliu,
del poblet en què vaig néixer”.
Finalment, posa uns mots que, un amic meu que visqué cinc anys en el nord de Xile en relació amb la cultura colla (matriarcalista), deixà per escrit uns onze anys després d’haver tornat al País Valencià on havia nascut:
“No se sap què és Catalunya
fins que s’està molt lluny d’ella:
lo dol de l’enyorament
¡que hermosa la representa,
amb sa costa llevantina
com un enfilall de perles,
amb la mar que l’afalaga
i el Montserrat que la vetlla!
¡Ai, serres del meu país,
quan vos podré tornar a veure!
No vulla Déu que la mort,
ans de tornar, me sorprenga,
que vull dormir el darrer son
en la terra en què vaig néixer”.
Barcelona, 11 Juliol 1885″.
I és que, el sentiment de pertinença a Catalunya és inserit en la poetessa i, igualment, en aquests versos.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
