Continuant amb aquest sentiment, també figura en poemes (ací, amb lleugers retocs) que tenen a veure amb la natura o bé amb indrets de Massarrojos exposats en l’obra “Estampas de Masarrochos”, per exemple, en nexe amb el Badall, unes pedreres que hi ha en aquesta vila valenciana. Així, l’autor, Cipriano Ibáñez Chisvert, en l’apartat “El Badall (Popular)” (pp. 243-244), comenta que, “En l’Homenatge a la Vellesa que férem l’any 1946, honrant la presència d’hòmens ancians que encara treballaren en les pedretes del Badall, composí i llisquí la següent poesia:

Prop del poble, un rinconet;

un rinconet que és molt gran;

en ell, unes grans pedreres:

açò diem el BADALL.

Les pedreres, com agüeles,

prenint el sol allí estan.

Però no es rigau, xiquets,

són pedreres immortals.

La pedra tosca que, d’elles,

es convertia en sillars,

feren els ponts que a València

unix amb la contornâ.

Aquell avi: el Miquelet,

i també la Catedral,

el Palau de la Justícia,

l’Església de Sant Joan,

la Llonja, gran joia artística,

i la Generalitat,

i tot lo que té València

dels segles antepassats:

com Sant Miquel de los Reis,

de Sant Domingo el portal,

l’Església de Sant Andreu,

hui monument nacional,

el Temple, el Patriarca

i les Torres de Serrans,

i de Santa Catalina

lo seu esvelt campanar,

els Palaus i les portades

de les cases senyorials,

i tantes no mencionades,

fins a les Torres de Quart…

Són obres fetes en pedra

que arrancaven del BADALL

els nostres pares i agüelos,

els nostres antepassats.

Dediquem hui un sant recuerdo

a aquells que, en tasca tan gran,

guanyaven el pa de casa

fent a València immortal”.

 

Com podem veure, per una banda és una defensa dels ancians (empiulant-los amb les pedreres i amb el racó com també amb la típica imatge dels vellets prenent el sol un migdia d’hivern).

I, com que la seua empremta té vida, considera que els xiquets no s’han de riure dels grans.

Igualment, afig que moltes construccions de la ciutat de València es bastiren mitjançant pedra de Massarrojos: “l’avi” Miquelet (majoritàriament, del segle XV), la Llotja, el palau de la Generalitat, Sant Miquel dels Reis, les Torres de Serrans i les Torres de Quart i més palaus i esglésies.

Finalment, evoca i fa un agraïment als qui, amb el seu treball, feren possible que s’edificassen aquests llocs de València, ara considerats monuments històrics.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)