Un altre poema de Ramon Pagès i Pla, el qual figura en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” i en què també copsem el sentiment de pertinença a la terra, és “Terra de somnis”. Així, en la tercera estrofa, apareix un tret que té molt a veure amb el matriarcalisme (en relació amb el tema dels pactes i de les reunions) i amb lo maternal (representat per un arbre):
“Sobre el roure fidel que t’empara
feia festes l’esclat d’un estel.
I brillava la humil veritat;
la bellesa coberta de seda
revestia el repòs de l’arbreda
amb murmuris plens d’eternitat”.
És a dir, una veritat resultat de tocar els peus en terra (l’arbre no és trasplantat a altres terres) i el descans (simbolitzat per l’hivern, igualment, de la vida, o siga, la vellesa) va acompanyat d’una vida nova, d’un cicle (l’eternitat, per mitjà del naixement i de l’esperança) que evolucionarà cap a la primavera (la infantesa).
Per això, tot seguit, indica que
“S’escoltava la veu de l’encís
i les flaires del somni que impera…
La resposta de la primavera
respirava les flors d’un País (…)
i una nit perfumada d’estrelles
ressorgia… per fer-nos germans” (p. 58).
Per consegüent, aquest reviscolament podria empiular amb lo matriarcalista, per mitjà d’una mare que escolta el fill (l’encisament), en lloc de limitar-se a oir-lo, puix que ell és la llumeneta, el flaire i el primer pas cap a la primera estació de la vida. Aquesta mare, a més, serà la generadora d’eixe renàixer i ho farà de nit, en l’obagor, un altre detall matriarcal, en una foscor que fa rogle i que, de pas, salva el Poble. De fet, l’escriptor de Viladrau addueix
“T’he forjat País meu verd i nu”.
Una verdor com l’arbreda de març i una nuesa com la noblesa del nen.
Igualment, trau unes línies que enllacen amb el folklore català, com ara, amb les dones d’aigua, ací, potser després de bressolar (o d’alletar) un nadó:
“He callat pacient el demà
i la lluna disposta t’arbora
com la dama fidel seductora
que besant-te de pressa se’n va”.
Arran d’aquest ressorgiment, Ramon Pagès i Pla entra en el tema de Catalunya i de les arrels a què se sent empeltat: amb la mare, amb la llengua, amb lo vernacle i amb una mareta que, com en moltes rondalles, en llegendes, en poemes i en la vida quotidiana de catalanoparlants nascuts abans de 1920, dóna vida i esperança. Així, podem llegir
“Arrelada la parla, d’anhel,
sota l’herba encongida t’amara
per ungir-te amb l’amor net de mare
que desglaça el teu cos ple de gel.
I rebrolla la clara amistat,
i la bella i perduda pineda
com una heura enyorada s’enreda
encenent cants de fe i llibertat!
Nació del meu cor indecís…
T’he tingut en la pau vertadera,
i he onejat amb la teva bandera
quatre barres per fer-te feliç!”.
I, així, es reflecteix l’agraïment i el favor que el fill (el poeta) torna a la mare (l’acte en nexe amb la bandera, com a signe de victòria).
Finalment, altra vegada plasma aquest sentiment cap a una terra que li fa de sopluig, on qualla la seua creativitat i amb qui té un lligam fort, fins al punt que la tracta de Mare:
“Catalunya palau dels meus cants.
Ja floreixen, del seny, les roselles
i t’implora el futur meravelles
-Terra Meva!- de somnis gegants”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Bon dia de Cap d’Any, Bon Nadal i Venturós Any Nou.
assemblea-pagesa-6f (1)
