En connexió amb aquest escrit de Ricard Jové Hortoneda, ma mare (nascuda en 1943), el mateix dia, per telèfon, em digué “Abans, la gent deia ‘El toc és d’home’, ‘El toc és de dona’, ‘El toc és de mort de dona’ (o ‘d’albat’). O quan tocaven a mort.

Després, ‘a Glòria’; ‘a sometent’ (quan hi havia algun problema).

Aleshores, les campanes eren molt important. Segons el toc, sabien què passava:

‘-Tu has sabut?

-Sí: perquè el toc és d’home / de dona, un albadet…’.

Com una part més de comunicació, de cara a la gent”. 

Un albat és una criatura morta, normalment, als pocs dies de nàixer i abans de ser batejada.

Tornant al poema “El nostre campanar”, podem llegir

                           “ V

 

Quatre campanes el volten,

una per cada costat.

Ulls oberts als quatre vents

que guaiten per totes parts.

 

Oïts que estan sempre alerta

de prop i lluny escoltant;

les corves de les finestres

fan d’orelles i parpalls”.

 

 

En aquestes dues primeres estrofes, les campanes, com ho faria una mare en nexe amb els seus fills, estan obertes. A més, en línia amb el matriarcalisme, es prioritza el fet d’escoltar (i, de pas, que els fills de la vila se senten escoltats). En eixe seny, en acabant, afig que

“Ulls i oïts són les campanes

quan elles quetes estan,

que es tornen llengües i cors

si comencen a tocar.

 

Tot ho escolten, tot ho saben,

amb mirâ tan penetrant

que per foradar els segles

que s’estén per tot l’espai”

 

i, així, el seu llenguatge aplega a tot arreu i penetra en la gent.

A més, com que són una part antiga en la cultura popular i en la simbologia (cal deduir el significat de cada so), el poeta indica que“

“De tanta escolta i visió

s’han plenat d’eternitat,

de veus fondes, misterioses,

que corprenen als mortals.

 

Les campanes són la vida

mística del campanar;

l’ànima immortal del poble

que ve dels avantpassats”.

 

 

Tocant aquests darrers quatre versos, enllacen amb lo matriarcalista (ho fan amb l’ànima, no amb l’ànim), fet que perviu generació rere generació i que es transmet de temps dels ancestres fins el moment en què l’autor els plasma.

Tot seguit, passem a versos que ens evoquen una part de la cultura que és viva en Massarrojos (l’Horta de València) i, igualment, acompanyada de sons agradables:

“VI

Quatre campanes el volten,

una per cada costat.

Són banderes de victòries

¡sempre invictes, sempre en alt!

 

Les truges semblen senyeres

que porten el pit barrat,

i en lo més alt, unes bandes

que són trossos de cel blau.

 

Tenen, per a ben guardar-les,

escuts en la part de baix,

escuts de bronze i argent

que no s’esmussen jamai”.

 

 

Finalment, com en altres composicions del segle XIX i del segle XX, el sentiment de pertinença a la terra (a diferència de com ho fa la poesia matriarcalista), posa Espanya (forma moderna de dir Castella en el seu objectiu expansionista i assimilacionista, principalment, per la península) per davant de lo valencià, de lo tel·lúric.

Cal dir que, en més d’un cas, hem captat que aquest tret no vernacle està ben reflectit, sobretot, en persones que han estat molt vinculades 1) bé amb lo religiós, 2) bé amb la ciutat i 3), en ambdós casos, amb l’accés a la cultura escrita en castellà i amb la cosmovisió castellana (la qual és mística, no naturalista).

En canvi, els qui prioritzen més lo terrenal, no es decanten per lo castellà. De fet, ens hem trobat amb persones que, per damunt de Castella (o del projecte Espanya),  prioritzen lo autòcton i, per consegüent, toquen els peus en terra, en lloc de fer com els polítics que, per exemple, es proposen eixamplar la base (Esquerra Republicana de Catalunya, a primeries dels anys vint del segle XXI) o pactar amb el cosmopolitisme:

“Estes banderes i escuts

guien als bons valencians

que, al fer gran la Pàtria Xica,

fan més gran la Pàtria Gran.

 

València és un tros d’Espanya,

tan generosa i lleial,

que d’un tros de la Senyera

forma el Penó Nacional.

 

Quan les campanes voltegen

les banderes desplegant

¡nos crida la Pàtria Xica,

nos crida la Pàtria Gran!”.  

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)