Un altre escriptor que també trau el tema de la maternitat, i que ho fa en la poesia, és Ramon Pagès i Pla (1947), com ara, en la pàgina 27 del llibre “Un poc de molt i un poc de res”, publicat en 1998. Així, en aquests versos, comença parlant sobre el part i, en acabant, passa a l’acte de mamar de la mare, al de menjar lo que li fa la mareta i, al capdavall, al d’adormir el nadó:

“He nascut de la llum

que de cop em desperta,

duent el cor naixent

i embolcallant la vida

al principi d’un plor

que estrepitós esclata

perquè adolli el respir,

el primer de l’albada

i gosi reposar

sobre el pit de la mare

que em mastega el menjar

entre precs i bellesa…,

i m’ajuda a ser gran

per cercar la tonada

del sender ja traçat

del caliu de la sorra

que mansament m’adorm”.

 

Com podem veure, 1) el lligam entre la mare i el fill (això és, entre l’home i la dona) és bonhomiós, 2) la dona és qui salva l’home (li dóna de menjar i li’l mastega), 3) el xiquet vincula la mareta amb la paciència, amb la bellesa i amb la facilitat per a connectar amb ell (mitjançant la música) i 4), amb qui, recorrent a la tranquil·litat en els actes que fa amb ell, fa possible que el nen senta caliu i que, a poc a poc, s’adorma.

Un altre de la mateixa corda el formen els versos de la pàgina 28 de la mateixa obra de l’escriptor de Viladrau, encara que podríem dir que referits a un xiquet de quatre o cinc anys si fa no fa:

“He vestit el vestit

amb la veu primerenca

que no preveu perills

quan comença de viure

la fosca de l’ignot,

retrobada la fresca,

polida i palpitant

com una nau que sura

sobre el mar del record

que guareix l’esperança

de l’hivern enyorat

i en dies d’or accepta

la puresa infantil

entre la fe dormida,

i alimenta les flors

d’un univers amable…,

i aprèn a fer-se gran”.

 

Aquesta nau que sura (el xiquet), en línia amb rondalles i amb llegendes en què la dona apareix simbolitzada per una roca, ho fa sobre la mar i, de pas, enllaça el futur (ell) i el passat (la mare) i tots dos superen l’hivern fred: dies de llum (s’acosta la primavera) i reviscola l’esperança, la bonesa (la puresa dels xiquets) i la flora, al mateix temps que ell creix biològicament.

En pàgines posteriors, el poeta Ramon Pagès i Pla plasma la bonhomia (“bufa cants de bondat”, p. 29), l’ensenyança al llarg de la vida (“m’ensenya de viure”, p. 30) i escriu sobre l’esper

“que protegia el pou

de la mirada tendra” (p. 31),

 

o siga, la fe, la saviesa de l’adulta (sovint, una velleta i àvia empiulades amb la terra) i el nen.

Afegirem que aquests trets van en línia amb uns versos que figuren en el poema vinent (p. 32), en escriure

“el sentit d’estimar.

Envolta la noblesa

que reforça records,

i proclama la vida

emplenada de fe”,

 

detalls que podrien evocar-nos el nin (la noblesa), els ancians (els records) i, per descomptat, la primera part de la vida (la infantesa i la joventut), la qual té a veure amb la vida i amb la confiança. I, això, en un poema en què sembla que l’autor el cree després d’haver passat per terres ingrates i, per consegüent, en tornar a on nasqué i, de rebot, a la mare.

Agraesc els qui col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, els molt oberts i de bon cor i els qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)