El sentiment de pertinença a la terra en Bartomeu Barceló i Tortella (1888-1973).

U dels poetes que hem triat per a aquest punt és Bartomeu Barceló i Torrella (Felanitx, 1888 – Terrassa, 1973), de qui poguérem llegir un escrit, “El calvari d’un poeta” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/el-calvari-dun-poeta), de Bartomeu Mestre i Sureda i plasmat en el blog “Etziba, Balutxo…” el 24 de novembre del 2024 i que ens envià el mateix dia.

Primerament, direm que aquest capellà i poeta mallorquí, en paraules de Bartomeu Mestre (les de l’escriptor figuren remarcades en l’original), “Un dia de 1902, Pere Julià de la congregació de la Missió va predicar a la Vila i, tant va impactar al jove Barceló que aquest va partir cap a Figueres i va ingressar amb 14 anys en el seminari menor dels pares Paüls. Allà descobriria la unitat de la llengua i la frontera de la nació catalana completa en saber que a l’altre vessant del Pirineu hi ha també un poble català. (…) El setembre d’aquell any [= 1914] va partir de missioner a Puno (Perú), on estudià aimara i quítxua per integrar-se a la comunitat índia. Conscient de la importància de respectar i defensar les llengües de cada territori, dia 16 de juny de 1915 escrivia des d’Amèrica a sa mare i a les dues germanes: Vull que m’escrigueu en nostra llengua!!! A finals del 1916, el reclamaren de Barcelona i el 1918 l’enviaren a la Missió a Palma. Aleshores ja escrivia poemes i havia assolit fama de bon predicador”.

Un altre fet important és quan, en plena dictadura del general Primo de Rivera (la qual rebé l’aprovació del rei Alfons XIII i de partits com el PSOE), és convidat a fer un sermó que resultarà independentista. Així, el 6 d’abril de 1925, en paraules del recopilador, “la majestuosa Catedral de Girona es va veure estibada de fidels que anaren a escoltar la prèdica de Bartomeu Barceló. Amb un discurs valent i abrandat va contrastar els dolors de la Mare de Déu amb els que patia Catalunya per concloure que volia que el nostre poble assolís la Justícia i la Llibertat que Crist va guanyar per a la Humanitat. Amb la fama que el precedia com a sacerdot compromès, (…) aquell mateix dia va anar a parar a la presó i s’inicià un expedient judicial que li trasbalsaria tota l’activitat en el punt més àlgid del seu reconeixement públic. L’única alternativa, abans de ser desterrat per força, era partir a l’exili i així ho va fer. Aquell sermó estroncaria la ruta del predicador i marcaria el futur del poeta.

Com era d’esperar, des dels mecanismes de poder, Barceló va ser criminalitzat. (…) Sempre es va refermar en tot quant va dir i va fer aquell dia. Així, en carta a les germanes, dia 31 de maig escrivia: Com parlar-vos de certes coses que són l’orgull de la meva vida de ministre de l’Evangeli el fundador del qual prengué mort i passió per haver donat testimoni de la veritat! No només no es va retractar mai, sinó que va persistir en la defensa de la llengua, la cultura i la identitat. Quatre mesos després del sermó, dia 7 d’agost de 1925, encara escrivia a la seva cosina Catalina Veny: Avui fóra gran imprudència tornar a Espanya (…) tampoc tots els canons del món seran capaços de fer-me predicar el contrari del que dec (…) fins en el suposat que tots els catalans i mallorquins es venguessin la pàtria per un plat de llenties jo continuaré pensant i sentint i obrant en consciència.

Efectivament, no l’escalivaren. Mai no va retre la seva lluita en defensa de la catalanitat”.

També copsem que, a vegades, junt amb el seu nom, afegia, “Català de Mallorca”.

A banda, el 26 de gener de 1925 rep un encàrrec de les monges de la Caritat, perquè fes unes felicitacions en castellà. I ell, qui estimava la terra i la llengua vernacla, els respon “Per què en castellà? El bon gust i el respecte a la voluntat de Déu qui es revela per la seva obra em trava la llengua per cantar-li en castellà. Parlem a Déu i als homes com parlarien les flors i les pedres de Mallorca si poguessin parlar. Quan acabarem de fer riure els àngels pel mal gust de posar-nos ridículs! Naturalitat! Naturalitat en tot i parlem sempre en la llengua que assaborírem amb la llet. Més endavant, el desembre de 1929, en escriure a la germana per convidar-la a viatjar al Rosselló, refermarà la unitat lingüística: Ací tothom parla un dialecte del nostre català maternal. Molts de mots de Mallorca ressonen per aquestes terres”.

Al capdavall de l’escrit, Bartomeu Mestre indica característiques que anaven unides al poeta i capellà mallorquí i que, lingüísticament i culturalment, sentia la seua catalanitat, així com un extremeny ho podria fer a la seua condició de castellà, fet que empiula amb el sentiment de pertinença a la terra i amb lo indígena: “Home complex i discutit, abrandat, noble, sincer, bel·licós per natura, lul·lista convençut i poeta a ultrança, autor de versos ditiràmbics i d’elogi entusiasta, va ser lleial tota la vida a Catalunya com a defensor imbatible de la llengua, la identitat i la llibertat. Aquesta defensa aferrissada dels drets del seu poble li va condicionar la vida. Un sermó. Una crida. Un discurs patriòtic a favor de la solidaritat humana. Un clam per la Llibertat i la Justícia. Un bri, només una hora de la seva existència, va convertir Bartomeu Barceló i Tortella en un nòmada que es va refugiar, com a únic cau de resistència, en la Poesia i, en els seus braços, als vuitanta-cinc anys va acabar de rodar món el vell pelegrí”.

A més, direm que, en una de les fotos d’aquesta entrada del blog “Etziba, Balutxo…”, podem llegir unes paraules que el poeta mallorquí plasmava a la seua germana Catalina en 1918, en què copsem trets com que tocava els peus en terra (el capellà no s’identificava amb l’home somiatruites) i la figura de la mare, com ara, quan li diu “Benvolguda Catalinoi,

Bono, filleta, i què te diré de les figues de moro que m’enviares ahir? Idò la veritat: que moresques i tot m’han deixat el paladar més cristià..

Quan me les mirí tan daurades i ajegudetes dins de la palla, com el nin Jesuset a Betlem, m’entendriren el cor. Semblaven dormi l’una damunt l’altra amb la corona de reineta (…) Dormien, sí i fins potser somniaven… Truites? No ho sé… (…) Jesús, Jesús, si tenien gust a cor!

(…) Però no em fa mal perquè me fa pensar en tu i en nostra santa mare… Fins que vingueu no trobaré les pinces!

Tot els PP en menjaren i també se sentiren més cristians menjant les figues de moro.

Bono; res pus per avui, abraça ma mare, sor Miquela i a tu, ja ho saps (…).

                                                                       T’abraça       En Tomeu Barceló”. 

Finalment, en una segona foto, amb el poema “A mon  mestre”, el qual sembla que fou publicat en el Rosselló, dedicat al franciscà Rafel Masó i Valentí, arquitecte de Girona, Mn. Bartomeu Barceló posa uns versos que diuen 

“Hi han arbres qui amb les llurs disperses branques

Diríeu que se volen evadir

D’ells mateixos; tu no: Tu vols sentir

La del món dins ta saba (…)”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)