Un altre poema del llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, i en relació amb la pagesa (de què n’escriu uns quants), és “Pageseta dels ulls blaus” (p. 75), en què la dona és qui tria amb qui es casa i, en lloc de preferir un pastor, es decanta per un home de la comarca i vinculat amb el camp (p. 75).
En línia amb la figura de la fadrina, en els versos de “Tu ets flor” (p. 82), es plasma el matriarcalisme:
“Pagesa bonica
surt a puntejar
que un fadrí t’espera
i amb tu vol ballar.
T’espera amb un somriure
i el seu gest és franc,
obrirà els seus braços
i amb les seves mans
collirà les teves
com les flors del camp”.
Com podem veure, altra vegada, es fa lo que vol la dona: amb quin jove ballar. A més, ell la tractarà bé i també facilitarà el nexe entre tots dos, dos detalls que enllacen amb els Pobles matriarcals.
En acabant, la poetessa de la Segarra, per mitjà de la xicota i de la rotllana, trau el sentiment de pertinença a la terra (terra, ací, jove):
“Llavors la rotllana
s’anirà fent gran.
Catalunya noble
ets cap i casal,
tu ets rica i plena (…)
Llueix la bandera
en un cim molt alt,
són les quatre barres
són dels catalans”.
Tot seguit, és la dona qui porta la iniciativa (ací, simbòlicament, a través d’un instrument musical amb nom femení) i fa que la gent s’acoste a la plaça:
“La tenora entona
aquest dolç compàs,
(…) correm a la plaça
correm al Vell Pla”.
En una composició que escriu més avant, “La fadrina” (p. 86), en la mateixa obra, podem llegir que,
“en un camp d’espigues
quan el sol s’amaga.
Baixa el vent fresquet
la fadrina canta
una cançoneta,
i el seu cor li parla
d’un amor que viu
per la seva aimada
d’unes trenes d’or
blat madur a la tarda”.
Per tant, captem detalls matriarcalistes en aquesta literatura: la vesprada, el vent fresc, la trobada de la noia amb el xicot i, per descomptat, la maduresa del blat (la qual podríem empiular amb el fet que els dos fan parella).
Igualment, en el poema posterior, “Color de rosa” (p. 87), en què la xica és garrida, amb una boca de mel, amb un somriure franc, etc., ella se’n va a la plaça i
“el fadrí galant
(…) amb dolces paraules
et va convidant
a ballar la dansa”
que ella prefereix i, de pas, és ella qui té la darrera paraula, fins i tot, perquè
“Vindrà ja el nou dia
i el fadrí galant,
(…) et farà promesa”.
I, altra vegada, és la dona qui podrà acceptar a ell.
Un fet paregut, en la composició “Ginesta” (p. 89), de Teresa Bertran Tolosa:
“la nina de cabells d’or
(…) va sortir a passejar
pel redós de la masia”,
en un ambient en què els arbres donen vida i en què, a banda,
“El blat ja era madur
(…) que el segador ja esperava
recollir aquest tresor”.
Finalment, copsem un altre tret matriarcalista: la nina el deixa amb l’esperança que els dos festejaran:
“D’un rostoll groguenc
blat madur a la tarda”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
