Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra i amb la relació que hi té Joan Sala Vila, ho copsem en el poema “Se senten perseguits” (pp. 23-24), on ho posa de manera simbòlica junt amb fets del 2018, quan es publicà el llibre:

“Els desitjos, com les algues,

suren sobre les aigües

La immensitat els ofega,

volant no saben fugir.

Desitjos dormint sobre la sorra

tenen la nit per cobrellit.

(…) Era molt fosca aquella nit”

 

És a dir, sembla que el Poble (Catalunya) dorm i que el poder polític espanyol i la línia castellanista (la immensitat de què parla) dominen la situació. Nogensmenys, la mare (la terra) connecta amb els fills i s’interessa per ells (el cobertor) i, com que no els abandona, fins i tot, el pobre de què escriu més avant, en unes paraules que, primerament, podrien semblar un català amb molta espenta,

“Es despulla, nu

es llença i neda mar endins”.

 

A més, com que hi ha qui preferiria anar-se’n a una altra terra i oblidar la dels seus ancestres (terres catalanes), el poeta de Granollers afig

“no fugis, home de desig,

demà a l’albada seràs feliç.

Escolta a cau d’orella.

Surt de l’aigua, es vesteix

s’abriga amb la manta i la son li fa companyia” (p. 24).

 

De pas, la dona (unida al fet de no emigrar) ha salvat l’home, i l’escriptor ho plasma amb un símil amb la maternitat.

Al capdavall, l’home resta en la terra on viu.

En la composició vinent, “Diàleg amb l’aigua” (p. 25), captem el sentiment, en uns versos que evoquen cultures pròximes per la seua cosmovisió (per exemple, d’Amèrica del Sud) i la Pachamama, en què el sol baixa a la Mare (en el cristianisme, Jesús en forma de nen, com si fos la llavor que colga en un camp):

“El desig d’eternitat de la natura,

contesta un núvol amb suau ruixat.

El sol bessa l’aigua, i esdevé vapor,

Embolcall de l’esperit de la natura,

mirall de l’amor diví”.

 

Quant a aquest embolcall, el qual, al meu coneixement, seria femení (Joan Sala Vila el connecta amb la natura i, així, el faria naturalista), podria recordar els personatges femenins que, més d’una vegada, s’acosten al profeta Jesús i que ell els accepta.

En acabar, amb el darrer vers, reflecteix que el bon cor enllaça amb la cultura catalana: “La veu de l’aigua sempre diu la veritat”.

En el poema posterior, “Escoltant la sorra” (p. 27), altra volta, copsem el tema polític i ètnic. La sorra representa Catalunya, lo maternal:

“La sorra de la platja es deixa acaronar,

(…) fa dels sons, vida.

Les paraules, sensacions que viu la pell.,

La sorra de la platja gaudeix amb la nuesa.

(…) el tacte és la seva lectura (…).

La sorra de la platja rebutja la roba,

cada gra de sorra compleix una missió”.

 

Això és: per una banda, la terra acull el tacte, escoltar (dos trets matriarcals i ben presents en la cultura tradicional catalana i en la basca) i, per eixe motiu, resta oberta a la pell d’altri.

Igualment, aquesta pàtria és de bon cor, sincera (la nuesa), procura afavorir les relacions amb els altres (pell amb pell) i, per consegüent, es justifica que no siga receptiva a lo que intenta cobrir la realitat per mitjà de l’elitisme (ho podríem associar a la roba de luxe) i al maquillatge. I tot, en un Poble en què s’acull que cada u tinga un paper diferent i que, entre tots, puguen fer Poble (ací, Catalunya). Ara bé, amb un estil de vida que veu amb bons ulls (p. 28)

“la bondat de les mans,

la suavitat dels llavis”.

 

Òbviament, en un espai geogràfic en què la cultura vernacla (la que empiula amb la llengua i amb la tradició catalanes) té punts en comú amb altres Pobles matriarcalistes del món (com és el cas del colla, el qual considera que les persones són terra que camina):

“La sorra de la platja és terra,

també el cos humà,

l’aigua els fa un tot”.

 

Per tant, Joan Sala Vila recorre als dos elements femenins ( la terra i l’aigua) i els relaciona amb els defensors de la part aborigen de Catalunya, no de la que intenta sotmetre i anul·lar-ne lo vernacle i el dret de determinar el seu futur.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)