El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Estones amb el meu silenci”, de Joan Sala Vila (1929).

En relació amb aquest tema, podríem dir que el reflecteix de dues maneres: per mitjà del simbolisme (prou) i de Catalunya. Això sí: predominant lo que se sol considerar femení i acollint, igualment, el passat que ha portat al present d’on han eixit les fulles (i els fruits) i tot. Així, en “Bons consells…” (p. 42), recorre als ancestres i a lo tel·lúric:

“Fulles i rames joguines del vent

confien en l’arbre que arrela terra endins.

Terra i vent senten i escampen músiques i lletres

i l’ocell és feliç amb els consells del seu arbre”.

 

És a dir, un territori on els xiquets i els jóvens (el primer vers) poden volar i desenvolupar la seua creativitat (com el catxirulo, o siga, el nen, el dia de Pasqua) i, alhora, s’obrin als vells i als pares (l’arbre, la família, els avantpassats), amb qui comparteixen estones que els permet respondre millor als altres i en la vida.

En la composició “Tots els bons dies…” (p. 44), el poeta de Granollers exposa que

“La meva finestra

tots els matins em desitja un bon dia”,

 

detall que el 27 d’octubre del 2024 ens féu pensar en la possibilitat que aquestes paraules inicials tinguessen a veure amb sa mare (i, si no, amb la mare que obri la finestra al fill).

En acabant, afig trets que enllacen amb altres persones que hem inclòs en el tema de la poesia matriarcal: 1) acullen (i engeguen) tant la part activa com la passiva i 2) ho fan en associació amb lo matriarcalista. Com a exemple, captem que, en aquest poema, abunda més text relatiu a la tardor i a l’hivern, i no tant a la joventut (l’estiu):

“Dia de sol, per fer del caliu del foc

defensa de la llibertat;

dia de fred, per salvaguardar amb fermesa

l’esperança d’un futur millor;

dies de pluja, per saonar la terra

pàtria del meu país independent,

dia de neu, per creure en la transparència

de la voluntat de la gent”.

 

A continuació, ens obri a la bellesa naturalista i a la creativitat, però sense recórrer a la violència (com en els Pobles matriarcals, maternalistes):

“Dia d’estiu, per la llum del sol

il·lustradora d’il·lusions i creadora d’obres d’art de la

vida;

dia de tardor, per la bellesa dels paisatges muntanyencs

pintura de l’esperit dels pobles;

(…) dia de primavera, per la bellesa dels jardins de la història

dels pobles lliures amb horitzons més enllà de les estrelles” .

 

I, per tant, ha inclòs tots els escalons de la història, de la vida i de les etapes de l’any… i ho ha fet en nexe amb lo vernacle, això és, en què els Pobles van més enllà d’aplegar al cim (els estels).

Prosseguint amb el llibre “Estones amb el meu silenci” i amb el sentiment de pertinença esmentat, en la composició “M’agradaria ser música” (p. 59), copsem la seua esperança i el seu interés per la societat catalana en què viu:

“És trist passejar per camps sense flors,

el seu silenci el trenquen ulls sense llàgrimes

per què la terra és erma i l’ànima feta bocins”.

 

Això explica el seu rebuig a la indiferència i la seua disposició a aportar, de manera pacient i amb bona empatia (com una pluja que fa saó), esper a Catalunya:

“M’agradaria ser música, pluja dels amics de la terra,

jardiner dels cors erms sense llàgrimes als ulls (…)

aquella pluja que saona el jardí del cor dels humans”.

 

Afegirem que, en línia amb les meues vivències amb ancians que, abans de la guerra de 1936, tenien deu anys o més, copsem molts punts en comú amb el missatge d’aquests versos: viuen i responen sense necessitat d’assistir a manifestacions, ni a actes reinvindicatius i oportunistes de cara al demà.

Per exemple, aquestes persones, amb fer costat, amb escoltar o bé, simplement, amb estar obertes a gent de totes les edats (i no per a criticar-les), participen en el present. Igualment, el seu parlar i el temps compartit amb ells, molt sovint, era com la pluja fina de moltes línies de poesia vernacla i matriarcalista en llengua catalana: com estar amb la mare o, millor encara, en terres on la filosofia aborígen de vida és el matriarcalisme (sia en altres continents, sia en la península ibèrica, sia en altres Estats europeus).

En eixe sentit, en el poema “Un camí de llibertat” (pp. 77-78), en la mateixa obra,

“El cor de la terra

agermana pobles enemics

(…) Neix un poble, agosarat i valent.

Mil anys d’història a l’esquena

alimenten la seva identitat.

(…) Mans, veus i cors de Catalunya

modelen, canten, bateguen,

sota un cel blau, convivència.

Catalunya, art, música i amor,

filosofia poètica de la seva història”. 

 

Finalment, adduirem que aquesta “convivència” és molt diferent de la noció castellana i patriarcal de “convivencia” (la qual, en castellà, atenent a discursos de primers ministres espanyols i de polítics castellanistes, siguen d’arrels castellanes o no), podem dir que equival a parlar d’estar tots en la mateixa barca, però 1) uns remant i 2), qui mana (amb una cosmovisió de conqueridor), fent com qui se’n va al bar o com el típic rei castellà que anava a bordells o es dedicava, més d’una vegada, a la cacera (en lloc de contribuir a la millora en la terra on viu, no necessàriament reduïda a lo econòmic, perquè també pot incloure la promoció de lo vernacle, començant per la llengua, ací, la catalana), detall que no es plasma en dones nascudes abans de 1920: un exemple n’és Felip IV de Castella i III d’Aragó.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)