Un altre poema escrit per l’autor del llibre “Consells, glosses i records”, i en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “L’11 de setembre” (p. 144), de 1977, això és, de dos anys després de la dictadura del general Franco (1939-1975) i d’una altra restauració borbònica. Primerament, direm que el poeta de Gurb havia conegut la Catalunya de la Mancomunitat (de 1914 a 1925) i la del primer Estatut d’Autonomia català (de 1932). No debades, comença dient que

“Diada és, l’onze de setembre,

de vius records envoltada,

ben fidels l’havem d’entendre,

essent per a tots, retrobada”.

 

Més avant, posa que,

“Pels forans, de Catalunya,

és difícil de comprendre,

però, és lluïssor, que no s’allunya,

és nostre onze de setembre”.

 

 

Aquestes paraules empiulen amb unes que figuren en un poema que Ramon Tanyà i Lleonart, com ell indica, recopilà, titulat “L’onze de setembre del 1714” (pp. 146-148), en què, igualment, copsem trets matriarcalistes en relació amb aquest sentiment:

“A Santa Maria del Mar,

defensant la nostra terra,

els nostres avantpassats,

(…) que moriren, fent-nos grans,

on avui, hi creixen flors.

 

Nodreixen, nostres arrels,

les d’aquest poble immortal”.

 

 

Per consegüent, el fet d’evocar els ancestres aporta esperança al poeta i, a banda, a molts dels catalanoparlants i dels residents en Catalunya.

 Això sí: afig que

“Comencen a passar segles

i, si hi ha avui enemics

de nostres coses i gestes,

que menyspreïn nostres festes,

són descendents maleïts”.

 

O siga, que Ramon Tanyà i Lleonart convida a sentir-se part de la terra on viuen i de lo que hi té a veure i que forma part de les tradicions, encara que això també vaja unit a una obertura a lo nou i als altres.

En eixe sentit, exposa el tret de la llengua aborigen, molt habitual en la cosmovisió catalana i en la dels Pobles matriarcalistes, ja que la connecten amb l’indret on habiten i on reposen les cendres dels seus avantpassats:

“I els que, de terres llunyanes,

varen poder arribar

a les contrades catalanes,

aprenent, dansar sardanes,

i entregats a treballar.

 

I volen el nostre poble,

on hi treballen i viuen,

amb amor sincer i noble

sota del seu propi sostre,

que entranyablement estimen”.

 

 

Això enllaça amb el fet que, tant els forasters com els d’arrels catalanoparlants (i, més encara, els catalans de Catalunya), com l’escriptor afig,

“Pensin la llengua que sia,

però que tots estimem molt,

pronunciant amb alegria

la llengua de la família,

de quan vàrem venir al món”.

 

 

Per tant, per una banda, fa una defensa del dret d’usar la llengua materna (ací, podria ser-ne la castellana dels nouvinguts) i, per una altra, de la vernacla (la tradicional i, a més, en nexe amb la terra, és a dir, de la catalana).

Finalment, en el poema següent, “Per viure i conviure tots” (p. 149), amb subtítol “Nova lletra dels Segadors”, també arreplegat, exposa una convivència de línia matriarcal (amb els trets maternals, els terrenals i lo femení com a eixos). Així, trau detalls vinculats amb el matriarcalisme català, començant per la llengua (com en moltes composicions procedents de Catalunya), antiga, de molts segles:

“Obrim serens, la nostra parla,

als mils parlars del món amic,

obeir-la i respectar-la,

amb les clarors d’un verb antic.

 

Vora la mar i al peu dels cims,

solquem el pla, que volem lliure,

durs al treball, per terra endins,

obert a tots, viure i conviure”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)