Un altre escrit en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra és “Albert Maeso: ‘Els meus avis em van ensenyar la duresa i bellesa de la vida rural’” (https://www.smpalautordera.es/ca/informacio/noticies/pln293/albert-maeso-els-meus-avis-em-van-ensenyar-la-duresa-i-la-bellesa-de-la-vida-rural), de la web “Parc Rural del Montserrat” i publicat en novembre del 2021. Així, Albert Maeso, de vint-i-set anys i nét de família pagesa, comenta “he après dels meus avis materns, que sempre han viscut de la terra; han estat grangers durant molts anys i vaig créixer passant moltes hores amb ells. Avui dia són el gran pilar que em manté arrelat a aquesta regió. També he après tècniques més sostenibles i ecològiques d’agricultura de manera autodidàctica”. Per tant, aporta importància a l’educació rebuda pels seus avantpassats, en aquest cas, pels padrins, qui, a banda, li han transmés el sentiment esmentat i ell l’ha acollit de bon gust.

A més, resulta interessant la concepció que aquest xicot té de la terra, no com una mena de propietat privada, sinó, més aïna, com una mare, trets que empiulen amb la tradició dels pobles matriarcalistes: “No crec que puguem parlar de tenir terres en el sentit més estricte del verb”.

Igualment, quan exposa sobre les que treballa, captem el paper que fa la dona (com a mitjancer en tractes, que diuen els llauradors de l’Horta de València): “Finalment, després de rebuscar molt, vaig trobar un que resultava ser de l’avi d’una noia del poble que coneixia de feia anys. Vaig posar-me en contacte amb ella i els hi va agradar molt la idea, m’ho van posar tot molt fàcil.

Quantes hectàrees són i què hi cultives?
No arriba a mitja hectàrea i hi cultivo olivera, majoritàriament, tot i que també hi tinc algun ametller i un parell de figueres”.

En acabant, quan li demanen sobre la seua relació amb la terra i amb la pagesia, afig “Vinc de família de grangers i pagesos i n’estaré agraït eternament. Els meus avis em van ensenyar la duresa i bellesa de la vida rural. Un cop tastes la satisfacció de menjar allò que les teves pròpies mans han conreat, és difícil renunciar al desig d’intentar ser cada dia una mica més autosuficient, donar bons aliments a la gent que estimes i intentar mantenir vius els coneixements ancestrals que, generació rere generació, s’han anat traspassant amb l’objectiu de tenir la millor collita possible”.

En nexe amb el detall de donar part de lo que té, de compartir, direm que va associat a la cultura matriarcal i que, com ara, es manifesta en el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna” com també en la manera de transmetre lo que se sap i que ha passat d’avis a pares i a néts, principalment, mitjançant la dona: no és una educació magistral, ni instructiva (tipus militar), sinó com es pot llegir en moltes rondalles de la tradició catalana.

Adduirem que, en fer-li la qüestió sobre què li aporta el fet de ser pagès, diu “Crec que ser pagès és més una actitud que una afició o treball, tot i que també té molt d’això últim, evidentment. Jo vull ser pagès perquè em sembla una de les feines més dignes que existeixen; també, de les pitjors remunerades, per desgràcia. Deixant de banda la part més pragmàtica d’obtenir aliments saludables per a tu i els teus, crec, també, que ser pagès (…) ens obliga a veure que la natura segueix el seu propi ritme, que no és una línia recta i uniforme, sinó que segueix certs cicles i té límits. Podríem dir que ens fa sortir de la voràgine, per tocar de peus a terra”.

Finalment, sobre el tema de si ser llaurador és una afició, hem recordat que, cap al 2005, una colla de membres d’una coordinadora ecologista veïnal d’Aldaia i d’Alaquàs (CEVA), dues poblacions de l’Horta de València, ens proposàrem portar un hort. Doncs bé: un dia, en aplegar l’amic que n’era propietari, i parlar-li sobre la tasca, ens vingué a dir que és una faena en què cal inclinar el llom i que no és precisament còmoda, encara que sí que ens podem beneficiar d’estar en contacte amb la natura. Així, en cançons tradicionals catalanes, com ara, la de Mambrú, està ben reflectit: el pagès mira al cel (la pluja), mira enllà (l’esdevenidor) i mira en terra (toca els peus en terra, on són els arbres i els conreus) i no es dedica a eixa mena de vida contemplativa (com sí que pot fer el pastor, mentres que les ovelles, en un prat ben ample, mengen) més pròpia de cultures patriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.