El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sa Colcada”, de Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906).

Una altra persona en què captem el sentiment de pertinença a la terra és Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau, de la ciutat de Palma (Illes Balears), en aquest cas, en el poema “Sa Colcada” (https://historiavibrant.cat/sa-colcada), el qual figura en un article de Jesús Llòria publicat en la web “Associació Cultural Vibrant” en desembre del 2018. Primerament, direm que el poeta, entre d’altres coses, fou historiador, escriptor i que, fins i tot, plasmà rondalles mallorquines. La composició, a banda, tracta sobre la Festa de l’Estendard (el 31 de desembre, Diada de les Illes Balears) a mitjan segle XIX, i inclou una padrina (àvia) que en parla a una néta:

“Sa Colcada

Ja no sap ningú la història
del nostre gran Rei En Jaume.
Mustia està ja la pauma
que mos donà la victòria.
Tot s’ha perdut …; la Colcada
molt pocs la recorden ja;
d’aquella hermosa diada,
dins breu temps, ningú hi haurà
que en puga contar cap mot;
quan jo encara era fadrina…
– Contau-mos-ho tot, padrina!
Contau-mos-ho tot!

– En tants d’anys com han passat,
la meva memòria flaca,
d’aquella festa tan maca,
no en traurà cap ni trellat;
jo no veig res que em record
d’aquells temps les alegries…;
tothom, tothom ja s’és mort
i, com més transcorren dies,
més se torna el cel funest,
més i més mon cos s’inclina.
– Digau-mos-ho prest, padrina!
Digau-mos-ho prest!”.

 

Com podem veure, la padrina, qui representa el pas dels anys, la memòria del passat i la transmissió de la cultura tradicional (ací, a la xiqueta), diu que ja no se’n recorda tant i que ha minvat la força de la festa. Però, com que la néta vol aprendre’n, la dona li la descriu:

“– Quin dia aquell! Alimares,
tamborinos, xeremies,
balls pertot, i galanies
i alaques riques i rares,
retaules, domàs, festers,
drap-rasos i branques d’om,
murta pel mig dels carrers
i la gent de gom en gom.
Quin dia aquell de més trull!
I era avui mateix, mesquina!
– Tal dia com avui, padrina?
Tal dia com avui?”.

 

A més, Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau comenta que era una festa a què acudia gent diferent (en riquesa, de cases, en professions…) i amb bona voluntat:

“-El pobre, amb el ric, mesclat,
els amos, amb sos missatges,
confusos tots els llinatges
passejaven la ciutat,
i els menestrals més antics,
amb los penons de l’ofici,
duien com a bons amics,
sense rancor ni malíci’,
per conservar més les paus,
els esclaus a la Marina.
– Que hi havia esclaus, padrina?
Que hi havia esclaus?

– Callau, i teniu paciènci’
que tot, tot vos ho diré;
i res més vos contaré,
si no escoltau amb silenci.
Doncs sabreu com, en memòria
del dia de la Conquista,
feien funció de tal glòria,
que era una cosa mai vista,
i admiració dels estranys,
que en venien… de la Xina.
– Que ja fa molts d’anys, padrina?
Que ja fa molts d’anys?

– Ja en fa molts; i s’aplegaven
davant Cort els cavallers
i, a cavall, molts de carrers,
en processó, transitaven,
a la moda antiga armats,
de cap a peus brufats d’or,
amb rics mantells adornats
de lama o tissú del bo;
per aquí, anaven passants
cap a Santa Catalina.
– Per aquí davant, padrina?
Per aquí davant?

– Per aquí mateix i, amb ells,
anaven vestits de gala
els tamborers de la Sala,
macers, mestres i virreis,
i hi anaven els Jurats
amb les gramalles i els rissos,
curials i sobreposats,
el Regiment dels Suïssos,
i el Duc vestit de Virrei
amb senyors de sa oficina.
– Vestit com el Rei, padrina?
Vestit com el Rei?

– Tots els frares, els mossons,
capellans, inquisidors,
trompes, pífols i tambors,
el Regiment dels Dragons,
i, després, amb creu alçada
els canonges de la Seu
i el Bisbe, mitra posada,
que aquest dia anava a peu,
i, a la fi, per més honor,
una música divina.
– Quina processó, padrina!
Quina processó!”.

 

Per tant, inclou personatges del primer terç del segle XIX, com ara, els inquisidors. Més avant, l’escriptor, mitjançant l’anciana, addueix

“– I la processó sortia
a rodar per devers l’Horta,
i, quan tornava a la Porta,
amb tres cops de creu l’obria.
Voltava ran–ran murada
i, amb una cara xereca,
davant la Porta Pintada,
el senyor Lluc de la Meca
entregava al senyor Duc
les claus dins una bacina.
– Qui era el senyor Lluc, padrina?
Qui era el senyor Lluc?

– Era el senyor Lluc un veí
dels més facetos i vius,
cap-de-guaita dels captius,
com si diguéssem, son rei.
Més titeretero que un lloro,
amb lo cap ben empolvat,
representava el Rei Moro
quan entregà la Ciutat
an el Gran Conquistador
de la perla mallorquina.
– I el botifarró, padrina?
I el botifarró?”.

 

I, així, estrofa rere estrofa, captem que la dona fa d’educadora, comparteix amb la xiqueta el seu saber

“– Així el ceptre anomenaven
que duia en les seves mans,
tots els al·lots ignorants
que sols de riure es cuidaven;
amb ell, feia postissures,
bel·landines i felets
a les nines; i elles, pures,
reien com a babaluets
en veure el bastó brunyit
que era un tronc redó d’auzina.
– Jo hauria esclafit, padrina!
Jo hauria esclafit!”.

 

Per consegüent, la nina considera que hi hauria bona festa (esclafit).

 “– Ja la Ciutat entregada,
pujava la processó
per la costa del Bastió
fins esser a la Raconada.
Llavors, entrava per davall
el mateix arc que hi ha allà
per on diuen que, a cavall,
el Rei en Jaume en passà,
que era el portal principal
de la ciutat sarraïna.
– El mateix portal, padrina?
El mateix portal?

– El mateix i, a Sant Miquel,
la Colcada s’aturava,
i una missa allà es cantava
dant gràcies al Déu del Cel.
Mentrestant, els majordoms,
els mercaders i els notaris,
els peons amb los prohoms,
sobreposats i clavaris,
i deu cavalls cotoners,
seguien per can Moixina.
– I llavors, què més, padrina?
I llavors, què més?

– Corria tot el seu curs
la solemne processó;
i, acabada, en el balcó
d’Almoina, feia un discurs
un Regidor dels més savis,
en el qual feia memòria
del valor dels nostres avis
beneint cent noms de glòria;
bons llinatges! ai! jo en sé
que ara passen fam canina.
– Que ho sabeu de bé, padrina!
Que ho sabeu de bé!”.

 

Quant a l’estrofa anterior, la padrina comenta a la xiqueta que el regidor era u dels més savis i que aquest home era una persona amb molts punts en comú amb avis que havien viscut. Aquest tret ens porta al sentiment de pertinença a la terra que, no sols tindria l’home, sinó molts polítics.

Igualment, la dona diu

“– Ai! tot passa, i quina prova
que en el món res és etern!
Tot ho vol a lo modern
d’aquest segle la gent nova.
Cadufos dels vells passats
són, i festes de mal to
aquelles solemnitats
que parlaven an el cor;
poc a poc, el món novell
al món antic assassina.
– Quin temps era aquell, padrina!
Quin temps era aquell!

Ara, amb quatre rebomboris
que no costen una malla,
honren com si fos rondalla
la més gran de les històri[e]s.
Lo que més llament encara
no és el perdre lo passat,
és el veure el jovent d’ara
que no respecta l’edat.
Ai! que mai tornarà ja
el temps de quan era nina!
– Sí que tornarà, padrina!
Sí que tornarà!”

 

Per això, finalment, el record del passat i, per una altra banda, l’esperança, fan bona pasta, és a dir, la velleta i la nena, dues persones que podríem dir que estan disposades a promoure les tradicions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)