Un poema que figura en l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Als emigrants que la cobdicia du a l’Amèrica del sur” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Als_emigrants_que_la_cobdicia_du_a_l%27Am%C3%A8rica_del_sur), en la mateixa web, escrit per Ma. Josefa Massanés en 1876, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, diu així:
“ALS EMIGRANTS QUE LA COBDÍCIA DUU A L’AMÈRICA DEL SUD
¿Veieu eixa fumera que, per la mar crespada,
alça com blanc plumero[1] lo vaixell que se’n va?
Doncs, en ella, s’allunya resoluta mesnada[2],
fills garrits i animosos del poble català.
(…) Diuen les tristes mares, plorant (…),
que, en eix barco, s’allunya jovent de molt valer (…).
I los vellets exclamen amb l’ànima afligida:
-¿A on, fillets, vos porta vostre ambiciós arranc[3]
sens pensar que, a la Pàtria, lleveu força de vida,
puix, amb cada un de valtres[4], perd un doll de sa sang?
¡Argonautes il·lusos! Potència vigorosa
del cor de nostra pàtria, del país català,
¿per què deixeu la terra del món, la més hermosa,
sent ingrats a l’Altíssim que tal mare us donà?”.
Com podem veure, la poetessa, mitjançant les mares i els ancians, fa una defensa de la jovenesa (perquè representa el futur).
Un poc després, posa
“¡Vergonya per vosaltres! ¿No té la pàtria aimada
cap llaçada prou forta que us puga deturar?
¿No teniu, aquí, pares, ni fillets, ni estimada?
¿No vàreu aquí nàixer? Doncs aquí heu de finar”.
Nogensmenys, Ma. Josepa Massanés i Dalmau té esperança i la reflecteix en un ocell (animalet que, sovint, representa la infantesa i la joventut) i, en aquest fragment, l’enllaça amb el sentiment de pertinença a la terra:
“La fidel oreneta que, en nostre alberg, fa cria,
si, en la tardor, s’allunya a contrada distant,
tan bon punt llurs raigs tebis la primavera envia,
torna a la dolça pàtria, son niu antic, cercant”.
En acabant, llegim uns versos en nexe amb el pas de la vida rural a la vida urbana i amb l’emigració en el segle XIX:
“Allí, castiga el clima al gosat que l’assalta,
aquí us brinda la terra amb envejats tresors;
i, si explotar volguésseu tot lo que explotar falta,
fóra la mare pàtria un ramellet de flors”.
És a dir: en la terra on nasqueren, comptaran amb la generositat de la mare (ací, simbolitzada per la mare pàtria i per flors). Per això, més avant, l’escriptora diu, als jóvens, aquestes paraules:
“Ni més amorosetes nines encisadores,
ni atmosfera més pura, ventijols més templats[5],
ni més, amb la cobdícia, riqueses temptadores,
ni matrones més castes, ni barons més honrats.
Torneu, fillets, torneu-ne, tingueu per certa cosa
que, amb fermes esperances de Déu, en lo poder
i treballant joiosos, Ell dóna, amb mà abundosa,
molt més que el pa diari a qui l’ha menester”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna “plomall”.
[2] Mainada
[3] Castellanisme, en lloc de la forma “arrancada”.
[4] Literalment, en lloc de “vosaltres”.
[5] En lloc de la forma genuïna “temperats”.
assemblea-pagesa-6f (1)
