Continuem amb el capdavall de l’entrada d’ahir:
I, a més, quan comenta sobre la relació del Pirineu amb el Canigó, amb el Rosselló i amb els pobles que hi ha per on passen les seues muntanyes (pp. 54-55):
“Ho volta tot un cercle de muntanyes,
del cor de cada una eixint-ne un riu,
que va a dir a eixos pobles i campanyes
l’amor que els té lo Pirineu altiu” (p. 55).
És a dir, ens trobem davant una serralada de muntanyes (la muntanya, simbòlicament, enllaça amb lo masculí), però que s’inclina cap als pobles, o siga, cap a la gent que viu per la zona i cap a lo que hi ha, cap a la terra (un tret femení). Aquest detall podria evocar-nos quan, en la cultura colla (matriarcalista), el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (a la Mare Terra).
Quant al poema “Enyorança”, dedicat a Na Maria de la Pau (princesa de Baviera[1]), Jacint Verdaguer opta per estar en nexe amb Catalunya (la terra on ell ha nascut), fins i tot, quan la princesa n’és fora:
“d’un cor amant a qui falta
quelcom que hi està arrelat
com en un arbre la branca.
(…) Quan tornareu a Munic
amb l’espòs que tant vos aima,
recordareu-vos també
de la terra catalana:
pensareu amb Monjuïc (…).
Pensareu amb Montserrat
i amb la Verge sobirana” (pp. 57-58).
i li addueix que Déu ha dat a l’esmentada princesa una arpa tota plena de cançons i de corrandes.
Uns altres versos de l’escriptor català, en la mateixa obra, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra junt amb el matriarcalisme, figuren en el poema “Lo gegant i la cativa”, i diuen així:
“Catalans, los qui m’oïu,
la seva pàtria és la vostra;
puix de l’arbre sou rebrots,
feu-vos dignes de sa soca.
A la voreta de la mar,
de la mar de Tarragona,
com una estrella en son cel
neda una verge amorosa” (p. 63).
Cal dir que aquest gegant representa Jaume I, que Jacint Verdaguer vincula els catalans amb la terra (mitjançant l’arbre, un símbol que toca lo terrenal, que s’hi endinsa i d’on ixen rebrots que representen els nadons i els xiquets) com també amb l’aigua (amb la mar). O siga que el poeta trau dos elements típicament femenins i molt reflectits en la poesia tradicional en llengua catalana.
A banda, aquesta Nostra Senyora és amorosa, maternal, amb amor pels seus fills.
Afegirem que aquesta figura del monarca empiula amb lo matriarcal i amb un fill (el Nen Jesús) que el portarà a la mare, a la senyora (pp. 64-65):
“mes ja la veu a ella el rei,
lo rei de ma pàtria dolça.
Aquell rei és un gegant (…).
Per la barba agafa al rei,
de cap a la mar lo tomba,
i a la cativa li diu:
-Tu seràs reina i senyora;
tu em donaràs ton amor,
jo et donaré ma corona.-
No és això rondalla, no,
que ho porta una antiga crònica
escrita per mans d’un rei
(…) [ el rei] és qui deslliurà a València,
és qui deslliurà a Oriola;
és l’eix d’on aqueixos regnes
ragen com raigs d’una roda
Don Jaume n’és lo gegant,
i la cativa, Mallorca” .
Per consegüent, en la parella (i en el regnat), la dona tindrà la darrera paraula, com en moltes rondalles tradicionals recopilades abans de 1932.
Finalment, direm que, tot i que, en el llibre, posa “com raigs d’un roda”, possiblement, l’original diga “com raigs d’una roda”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Estat germànic que, aleshores, ja formava part de l’Imperi Alemany creat en 1871.
assemblea-pagesa-6f (1)
