Un altre poema de Ma. Josefa Massanés, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, figura en l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Als bons pagesos y proletaris del Empordà” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Als_bons_pagesos_y_proletaris_del_Empord%C3%A0), en la web “Viquitexts” (ací, amb lleugeres adaptacions). Diu així:

“ALS BONS PAGESOS I PROLETARIS DE L’EMPORDÀ

amb motiu del Primer Concurs Agrícola de Figueres

 

Jo no sé quin encís

tenen aqueixes festes

on, lo bon català,

son noble instint desplega.

¿Què tenen los cantars

de ma nativa llengua

que, lo cor, al sentir-los,

bat més fort i de pressa

 

i somriuen els llavis

i los ulls s’humitegen?”.

 

Per tant, primerament, passa a la llengua materna i vernacla.

En acabant, vincula el català amb la terra, amb la mare que ensenya la llengua, amb les muntanyes de l’indret, amb les flors que agermanen els catalans i amb un tarannà noble que ja ve de fa segles:

“(…) ¿per què, quan els càntics

nostres paisans aixequen

amb accents d’alegria,

d’amor o de tristesa,

totes les melodies,

olvidem de la terra,

com tota veu s’olvida

sentint la veu materna?

Oh!, que dolç és provar-ne

eixa santa tendresa

que, als turons de la pàtria,

amb flors, ens encadena!

I, quan la pàtria és noble

i, com la nostra, immensa

és la glòria dels títols

de sa antiga noblesa,

no hi ha orgull més legítim

que el que sentim per ella.

Lo ser català és honra!”.

 

Tot seguit, associa el fer ús de la llengua amb la facilitat expressiva, emprenedora i, àdhuc, batalladora, dels qui viuen en Catalunya i se senten catalans:

“A Déu, gràcies rendesca

qui la sang catalana

 

sent bullir en ses venes

i, en son front honrat, porta

barretina vermella.

Res impossible troba

del català, l’empresa;

son geni, en la pau, brilla;

son valor, en la guerra;

en els combats científics,

victoriós per tot queda;

i, en les mans de la indústria,

que enlaira sa bandera,

de sos treballs agrícoles,

òpims productes deixa”.

 

Després, passa als llauradors, la gran majoria de la població catalana del seu temps, fins a bona part del segle XX. Els considera fills de la terra, comenta que solen cantar mentres treballen (una realitat fins a ben avançat el segle XX i motiu pel qual moltes cançons sorgiren en el camp i, més d’una vegada, tractaven sobre activitats agrícoles o amb vocabulari camperol):

“Beneïts els pagesos

que, amb la rústica esteva[1]

de les nacions més fortes,

sou vida i fortalesa!

Sens vosaltres, ¿què foren

eixes ciutats superbes?

Ruscos plens de teranyines

i vagabundes vespes,

dissimulades coves

de feres famolenques.

Alceu els fronts, alceu-los,

honrats fills de la terra,

puix també l’alegria,

per vosaltres, és feta.

 

Eixos sons melancòlics

que, tot guiant la rella,

lo llaurador pacífic,

suaument taral·leja;

les alegres cantúries

que entonen prop les eres

i, al compàs de les dalles

segadores caterves;

les cançons que, en les vinyes,

mentres dura la verema,

amb veu joiosa, canten

les colles jornaleres,

els xisclets de les gralles,

de les gaites, les queixes,

i els cops dels tamborinos

de camperola orquestra,

si del treball mitiguen

les fatigoses penes,

als cors honrats, complauen,

(…) qui dóna a la pàtria

 

tanta glòria i grandesa”.

 

Finalment, Maria Josefa Massanés qualifica com a positiva la tasca dels llauradors i, a més, es mostra comprensiva amb ells i els encoratja a prosseguir:

“Jo us comprenc, jo us estimo,

llauradors, i, amb fraterna

viva amistat, encaixo

vostres mans amb la meva,

i, entusiasmada, admiro,

ple mon pit d’alegresa,

de vostres sacrificis

i sant treball les prendes.

Constància, doncs, constància,

qui, avui, la recompensa

de son treball no obtingué,

demà l’obtindrà plena;

i, si no,… Déu ne guarda,

de grans i sempiternes,

per les ànimes justes

a qui lo món les nega.

Déu, germans, beneesca

vostre treball i penes!

 

Déu vos done abundància!

Déu vos done riquesa!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Peça corba i posterior de l’arada, per on l’agafa qui llaura.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)