Un altre poema plasmat per Miquel Duran de València, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Himne de pàtria i amor” (https://www.escriptors.cat/index.php/autors/duranm/himne-de-patria-i-amor), el qual figura en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”. Diu així:

            “Himne de pàtria i amor

Fills de la terra,
germans d’ideals:

Acoblem-nos ben units a l’entorn de la Senyera
i entonem els nostres cants.

Que la Terra Valenciana,
que nostra Pàtria, germans,
ha menester dels seus fills
per a cantar i lluitar.

Per glosar la poesia
de ses gestes triomfants;
per cantar la germanor
entre tots els valencians”.

Com podem veure, el poeta comença per un missatge als “fills de la terra” i, tot seguit, trau el tema de la germanor, però en el sentit de fills vinculats amb la mare (ací, amb la terra, amb lo vernacle): “la Terra Valenciana”, “nostra Pàtria”. Cal dir que el terme “pàtria”, com ja indica Pere Riutort en la seua explanació, en exposar les primeres paraules de l’Himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona del Regne de València de ben avançat el franquisme (1939-1975) ençà (i, així, substituint Nostra Senyora del Puig, en nexe amb el regnat del rei Jaume I, 1238-1276), empiula amb la forma “terra pàtria” i, per tant, amb lo femení i amb el matriarcalisme.

En eixe sentit, Miquel Duran de València escriu trets matriarcals: la poesia, la història, el cant i el sentit de col·lectiu (“germanor” i “entre tots els valencians”). No es tracta, per consegüent, d’un aplec amb intenció d’uniformar en el sentit militar i patriarcal.

A banda, veiem la relació que ell presenta entre la música, la terra, la fortalesa del Poble Valencià i la vida. No és, així, una lloança a la mort fruit del sacrifici, ni de la sang:

“Cantem la Pàtria,
cantem l’Amor.
Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
és poble fort”.

És a dir, empiula la música amb les relacions entre persones, amb lo autòcton i amb la força de la mare (el poble). Això reflecteix el matriarcalisme d’aquests versos i d’aquesta línia de pensament.

En acabant, copsem el nexe entre l’ocell (símbol de la llibertat i dels sentiments, així com el catxirulo ho fa respecte a qui el vola i toca els peus en terra), la vida (matriarcal) i la lluita amb un esperit que podríem dir del jove avançat i que va cap al demà:

“Som els aucells de l’esperit,
som lluitadors per l’Ideal;
que la vida és més hermosa
per a aquell qui sap cantar
i lluitar.

Emprenguem nova embranzida;
fem junts la via, companys,
i entonem una cançó
que s’escampe per l’espai”.

Aquests versos (i el fet que el cant i la bellesa musical siguen com dos bessons, en lloc de fer-ho una música militar o bé una mena de culte al formalisme) van en línia amb el matriarcalisme com també els versos següents, un reflex de la fe en un esdevenidor acompanyat d’esperit juvenil:

“Una cançó forta i bella,
com jamai s’hagi cantat:
d’optimisme i d’entusiasme,
de glòria i de llibertat.

Que les ànimes commoga,
l’esperit faça vibrar,
que s’endinse al cor dels homes
i enfortixca els dels infants.

Una amorosa cançó
que a tots ens faça germans
i l’ànima generosa
i a la Pàtria forta i gran.

Cantem la Pàtria,
cantem l’Amor.
Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
és poble fort”.

Per consegüent, no solament vincula els fills amb la terra (i no a la pàtria com ho fa l’himne francés, on la paraula “pàtria” es relaciona amb el mot Estat), ans també els infants (un dels grups més febles i, alhora, el representatiu del futur, de l’esperança) i el cor dels hòmens (no sols la força, per dir-ho així, masculina).

“Fills de la Terra, veniu:
alcem un temple a l’Amor;
i més vibranta que mai
entonem nostra cançó.

La Pàtria, pròdiga i bella,
ens brinda paumes i llors.
Oh, el poder dels nostres cants
gloriosos de germanor!

I la virtut d’enlairar-los
per sobre dels pecadors,
i la gràcia de cantar
les alegries del cor”.

Afegiré que, al meu coneixement, aquest temple a l’Amor té dos significats: el del lligam 1) amb la terra on hom ha nascut i 2) amb la mare (qui, a més, és generosa i representa l’abundància), la garridesa de la pàtria terrenal (el territori catalanoparlant) i que aquests versos podríem enllaçar-los amb un dia festiu com és Diumenge de Rams (palmes) i el llor (o llorer), planta, sovint, associada a la victòria. I tot, amb la joia del cor.

Finalment, destaca la vida i, altra volta, el poeta la relaciona amb la música, una part més de lo expressiu en les persones, en aquest cas, amb la joventut que tot ho venç, així com l’esperit de Miquel Duran de València i… de la Terra Valenciana de què escriu:

“Que n’és de bella la vida,
que n’és de dolç el dolor,
portant al cor entusiasmes
i als llavis una cançó!

Una cançó coratjosa
com jamai s’hagi cantat,
de joventut, d’optimisme,
de lluita i de llibertat.

Cantem la Pàtria,
cantem l’Amor,
Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
és poble fort”.

Com a anècdota, direm que, el 23 de juny del 2024, el valencià Vicent Pla (un home molt generós i amb un gran sentiment de pertinença a la terra), en envià un missatge en què  deia “Amb una bona música, seria un himne meravellós”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.