El sentiment de pertinença a la terra en Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919).

El 1r de novembre del 2023 trobàrem l’entrada “Poesies, maternals, íntimes, Pàtria” (https://stroligut.com/dolors-monserda/poesies-maternals-intimes-patria) en la web “Stroligut”, amb molts poemes sobre temes com la maternitat, la infantesa, la vellesa, la llar o, per exemple, el sentiment de pertinença a la terra plasmats per Dolors Monserdà i Vidal (Barcelona, 1945-1919). Tot seguit, tractarem el poema “Lo sentiment de la Pàtria”, el qual fou premiat en els Jocs Florals de Barcelona de 1892 i diu així:

“Lo sentiment de la Pàtria

Lo poble més lleig del món
és, sens dubte, Vallsacabra;
malsà, pedregós i erm,
lo soterren dos muntanyes.
És un carrer estret i llarg
on mai la vista s’hi esplaia;
defora, ni prat ni bosc,
sens una font ni una obaga”.

Aquesta introducció enllaça amb el tema de la terra (ací, del poble d’on ella prové, de les arrels).

En acabant, la poetessa comenta que el jove En Janet de Can Guillem torna de l’estranger, on ha fet molt de recorregut i ha tingut ocasió de conéixer terres amb característiques i paisatges diferents. Nogensmenys, ell vol casar-se en el poble, no en terra forana i se’n va a parlar amb el capellà:

“En Janet de can Guillem[1]
ha tornat d’un llarg viatge;
pobrissó i enamorat,
a peu, ha fet les jornades.
Lo senyor Rector[2] va dir:
—Cosins, sens permís, no es casen!—.
I ell, que una cosina vol,
l’ha anat a cercar al Sant Pare.
Si n’ha vist de bé de Déu,
en lo curs de son viatge!
Si n’ha vist de grans ciutats,
per la França i per la Itàlia!
Quan, al poble, és de retorn,
de preguntar-li, no paren:
tots volen saber què hi ha
darrere de les muntanyes.
En Janet, entusiasmat,
los ho conta fil per randa:
los boscams dels Pirineus,
sos prats i ses valls gemades;
les viles del Llenguadoc,
la Provença amb sa mar blava;
les enciseres ciutats
del Piemont i Toscana;
i, com prodigi esplendent
de son llarg peregrinatge,
Roma, plena d’obres d’art,
de rics palaus i bells marbres”.

Per consegüent, els seus coetanis i del terreny són persones molt obertes, fins i tot, als qui han emigrat i tornen a la terra on nasqueren (en aquest poema, a Vallsacabra). A banda, li addueixen
“—Ai, Janet —diuen a cor
los companys que l’escoltaven—:
que xic i lleig deus trobar
lo poblet de Vallsacabra!—
Al minyó, li apar que sent
com un punyal que el traspassa.
Si ell mai se n’ha adonat,
de la lletjor que li parlen!”.

Així, copsem que ell no ha menyspreat mai les seues arrels (la lletjor) i que, de pas, podríem empiular-ho amb el matriarcalisme, com qui ho fa amb lo que es sol considerar fosc. Després, llegim
“I el pobre minyó, confós,
entorn seu, la vista clava;
i sols veu llarg pedregam
i murs de parets colrades,
i estatges confurnats,
i una via llarga, llarga,
i un camp trist sens horitzó,
sens una flor, sens un arbre!
Mes, de sobte, alçant los ulls,
s’omple de goig sa mirada,
i, amb més calor del que ha tret
per narrar son llarg viatge,
diu: —Ai, nois! He corregut
mitja França i mitja Itàlia,
mes enlloc he vist cap cel
com lo cel de Vallsacabra!”.

Encara que el cel podria tenir a veure amb lo masculí, en aquest poema, ho faria amb la joia: el cel de Vallsacabra i, per extensió, el de Catalunya, és més obert i la gent és més jovial.

De fet, sabem que, per exemple, hi ha una relació prou directa entre l’oratge i els sentiments i hom ha trobat que, en les terres on hi ha menys dies amb llum solar, hi ha més tendència a la tristor i que, per contra, en les terres amb més nombre de dies de llum, la gent és més social i més oberta. En eixe sentit, com que Llenguadoc, Piemont i la Provença són més al nord de Barcelona (on havia nascut Dolors Monserdà i Vidal), l’escriptora fa que el jove preferesca el poble on vivia i a què torna.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] En l’original, “Guillen”.

[2] En l’original, “Rectora”.