Rondalles i llegendes recopilades en l’obra “Terra i ànima”, d’Anicet Villar de Serchs.

En el llibre “Terra i ànima”, d’Anicet Villar de Serchs, publicat per l’Editorial Miquel A. Salvatella en 1973, hi ha rondalles i llegendes catalanes junt amb entrades sobre geografia, història, poesia, cançons tradicionals, etc. relacionades amb Catalunya. Cal dir que ho fa per comarques.

Quant a narracions, en la llegenda “La pedra dreta”, de què hi ha versions semblants en diferents obres, àdhuc, captem trets matriarcalistes. Així, “Una vella de Sarrià de Ter que, cada dia anava a fer llenya (…), tornava una tarda amb una filla seva, (…) i es trobaren que no podien passar el riu perquè baixava molt crescut” (p. 36). Com podem veure, apareixen dos personatges femenins, de generacions distintes i que van junts.

Ara bé, a la vella, “se li ocorregué oferir l’ànima de la seva filla al diable, si li feia un pont per a passar el riu.

El diable hi va enviar, de seguida, un estol de dimonis perquè treballessin (…) a fi i efecte d’acabar l’obra abans de les dotze de la nit” (p. 36). Per tant, ens trobem amb una dona que, tot i que és vella, encara fa pactes (ací, amb un home, i que ell accepta).

A més, tots dos “Convingueren que (…) hi hauria tres galls: un, de blanc; (…) un altre, de ros (…); i un altre, de negre, que assenyalaria la fi del treball a les dotze” (p. 36). O siga, u que, en el relat, està vinculat amb el matí (el blanc de la infantesa); un segon, de color més bé semblant al del sol (ací, a mitjan matí); i, al capdavall, el negre, el qual empiula amb la nit.

En acabant, copsem una filla eixerida i amb molta espenta: el gall negre s’adormia, però la dona “venta que ventaràs al gall amb el seu davantal, perquè (…) cantés ben a punt. Així esperava salvar l’ànima” (p. 36). És a dir, la dona és forta i, per això, el narrador comenta que “La noia, emperò, no badava (…) i, tan bon punt toca la darrera batallada” (p. 36), el gall canta: el personatge masculí fa lo que li ordena el femení.

Aleshores , encara que, al pont, només faltava una pedra, els dimonis que la duien, “en sentir el cant del gall, van haver de deixar-la i va caure amb tanta força que es clavà a terra i allí ha romangut dreta” (p. 36). Per consegüent, la dona assoleix que el gall es pose sota les seues directrius.

Una altra narració en el mateix llibre d’Anicet Villar de Serchs, en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “Diu que…”. Per exemple, la dona és qui transmet aquesta llegenda, com és costum en la tradició catalana:
“-Una vegada, era un senyor que en deien el comte Tallaferro.

-Amb què el tallava, el ferro, padrina?

-Amb la seva espasa de cer” (p. 44).

A més, l’àvia comenta al net que “El comte Tallaferro tenia una germana monja, que es deia Ingilberga i era abadessa d’aquell monestir. I diu que era senyora de tota aquella contrada” (pp. 44-45) i, de pas, li exposa uns trets matriarcalistes: la dona que feia de cap del monestir i, igualment, amb terres del comtat. Afegirem que, com poguérem veure en Internet el 15 d’abril del 2024, Ingilberga (976-1049), fou la darrera abadessa del Monestir de Sant Joan de les Abadesses i ocupà el càrrec entre l’any 996 i 1017, en una època en què el matriarcalisme es plasmava moltíssim en la vida diària en els comtats catalans.

Finalment, en aquesta narració, figura un altre personatge femení amb molta espenta: la fada. El recopilador comenta que, en relació amb el comte, “hi tornà una vegada i una altra i moltes vegades, fins que el trobà disposat a escoltar-la” (p. 45). Per consegüent, es fa lo que la dona vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.