El sentiment de pertinença a la terra en el Regne de València en el darrer quart del segle XIX. Francesc Badenes i Dalmau (1859-1917).
Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra en el segle XIX, el 16 de gener del 2024 accedírem a l’entrada “Poeta Badenes” (https://elcamidelescoces.blogspot.com/2013/02/poeta-badenes.html), en el blog “El Camí de l’Escocés”, en què hi havia un poema de Francesc Badenes i Dalmau (1859-1917), un valencià que participà de la Renaixença i que, en aquest cas, reflecteix el sentiment i que exposa el seu punt de vista favorable a la llengua materna, a la terra i, igualment, a la maternitat. Així, qui portava el blog, escriu “Comencem amb el seu poema més emblemàtic, aquell que li va fer guanyar els Jocs Florals de l’any 1898, aquell en què està basada una de les obres més conegudes i interpretades del repertori bandístic valencià, Lo Cant del Valencià, de Pedro Sosa. Parlem de l’Albada”. Amb lleugers retocs, diu així:
“Quan lluny de ma terra, que el sol de migdia
acarona amb sos besos de llum i color,
escolte la grata melosa harmonia
de l’au que refila per dins de l’ombria
tonades d’amor,
en mi, es desperta l’afecte puríssim
que sent per mon poble, l’amor a ma llar,
i, al punt, em remembre del càntic tendríssim,
la màgica albada de to amorosíssim,
que oïa cantar”
Com podem veure, fins i tot, en la distància, recorda amb simpatia la terra, no sols el poble sinó que passa per la llar, per la música (potser, evocant la materna i la de bressol), com reflecteix tot seguit:
“Rondalla graciosa que el pit enamora;
suau cançoneta de tendra dolçor;
bellíssima nota de l’arpa sonora,
que un poble punteja, quan besa l’aurora,
quan ve la tardor:
Tu em sembles la gota de fresca rosada
que, al caure, revives el feble esperit;
tu em dus, amb les aures que t’han transportada,
el bàlsam puríssim d’essència preuada,
que alleuja a mon pit”.
És a dir, el poeta trau la dona (ací, plasmada en una de les dues estacions de més foscor), qui li fa costat, ella salva i l’acompanya, àdhuc, quan ell pogués defallir (la primavera d’hivern). Altra vegada, apareix la figura de la mare (en aquests versos, mitjançant el símbol de la terra).
A continuació, escriu
“I sent, al oir-la, vibrant i encesa,
eixir de mos llavis aqueix cantar,
que em porta els preciosos records d’infantesa,
la joia febrosa d’ardent jovenesa,
l’amor de ma llar”.
Per tant, torna a aparéixer lo maternal (per mitjà dels cants d’infantesa), la jovenesa vinculada amb la terra i, per descomptat, la llar (com podria fer-ho un mas, u dels trets, tradicionalment, en nexe amb la cultura catalana).
Nogensmenys, Francesc Badenes continua en lo matriarcalista i, per exemple, escrivint sobre la primavera i sobre la infantesa, addueix que
“Llavors, quan l’entone, recorde a la nina
que, al trenc de les albes gracioses d’abril,
a omplir va el cànter a font cristal·lina,
cantant a les hortes amb veu argentina
l’albada gentil.
Recorde les festes, joioses i precioses,
que es fan al poble, quan ve la forta calor,
i on lluen les xiques ses gales joioses,
i, al so de guitarres, aixequen gracioses
albades d’amor.
Recorde l’alegre brillant primavera
que, a amar, ens convida sa joia i encant,
i pobla de fulla la vella morera
que jóvens desbroten en l’hora primera
albades cantant”.
O siga, que captem trets matriarcalistes: l’hort, les xiques jovenetes (les quals, com ara, empiulen amb les festes de Pasqua), una llengua a qui ell dona vida (i que troba, en el poeta i en més persones, els seus promotors) així com les fulles ho fan a la morera. Ara bé, es tracta d’un reviscolament que també té lloc entre els jóvens (ací, la sembra, l’espiga daurada, el segador i, igualment, els inicis de la verema, és a dir, la jovenesa ja avançada)
“Recorde la sembra que espiga daurada
darà, quan l’abruse l’ardent calor;
la sega feixuga que, amb fals esmolada,
farà, mentre cante dolcíssima albada,
l’actiu segador.
Recorde la verema que jóvens rumbosos
amb belles fadrines fan plens de rebull,
els fronts coronant-se de pàmpols verdosos,
i els fondos cabassos reblint molt veloços
per dur-los al trull”.
Afegirem que, en aquesta revifalla, també intervenen els parents (son pare, sa mare, els qui van a les eres i no apliquen allò de “Qui no vullga pols, que no vaja a l’era”), els quals són persones amb molta espenta i que cuiden la terra i l’agraeixen:
“Jo veig, al sentir-te, a mon pare a les eres
seguint la quadrilla que el blat va enventant;
jo veig a ma mare, que, amb mans faeneres,
ordena els canyissos en amples rengleres
l’anyada cuidant”.
A més a més, inclou molts trets que hem pogut copsar en poemes en què es canta a la terra, a la mare, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, per exemple, les fonts (enllacen amb lo femení, amb l’aigua), els arbres (la família), les nadales (l’hivern, estació fosca i de sembra) i, a banda, el poble on viu i el bon cor de la gent:
“Jo veig de ma terra la plana sembrada,
les fonts, les muntanyes i l’arbre florit;
jo veig a mon poble, de gent tota honrada,
cantant en ses feines la típica albada
que alegra a mon pit.
És la cançoneta preciosa
que naix gentil i graciosa
en el llavi valencià,
com la nadala flairosa
en el marge en què esclatà”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)