Una altra narració recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “L’amor de les tres taronges”. Així, “una vegada hi havia un rei que tenia una gran bassa d’oli al seu jardí, perquè anessin a cercar-n’hi tots els pobrets que en necessitaven. Quan ja es pot dir que no en quedava gens, va anar-hi una (…) velleta, a la qual li’n feia molta falta una mica per fer un remei per a una seva néta” (p. 78) i n’ompli una ampolleta, a què el fill del rei, sense voler, li dona un colp i la trenca. Aquest passatge plasma un rei molt generós, que estima el poble i molt obert.

Afegirem que l’anciana fa de mare de la neta. A més, digué al príncep “Així no tinguis sort, ni ventura fins que hagis trobat l’amor de les tres taronges” (p. 78). Més avant, el xic, entre d’altres coses, demana, a son pare, “permís per anar pel món en cerca de l’amor de les tres taronges. I el bon rei li va donar el que li demanava i el va beneir perquè fos venturós en la seva empresa” (pp. 78-79).

Temps a venir, el jove troba un vellet, qui li diu “Segueix sempre aquest camí. Al capdavall, trobaràs un jardí” (p. 79). Aquestes paraules podríem vincular-les amb l’educació matriarcal i, quant al camí, amb seguir les recomanacions de les persones grans, ja que es considera que tenen més vivències i que podem fer de mestres de la vida als més jóvens. I, com que el príncep s’hi avenia bé, “va besar les mans del vellet i es va posar en camí” (p. 79).

Ja en el camí, veu tres taronges i que, de cadascuna, n’ix una dona. Tocant-ne la tercera, “li va sortir una donzella més gentil encara que les altres dues plegades” (p. 80) i, quan el xic li demana aigua, “La donzella va bufar a terra i, al moment, va brollar una font d’aigua fresca i regalada que va apagar la gran set del príncep” (p. 80). És a dir: primerament, el jove passa per una mena de desert i és la dona, associada a l’aigua i a la terra, qui li donarà vida per mitjà de la font, quan brolla, el naixement i, així, ell reviscola.

A més, com que l’aigua era d’enamorament, un poc després, el príncep “li va demanar la seva mà. La donzella es va avenir a ésser la seva esposa” (p. 80). Per consegüent, ella té la darrera paraula i accepta casar-se amb el minyó.

I, en tornar tots dos a la terra d’on havia partit ell, “Cada vegada que tenien set, la donzella bufava a terra i brollava una font d’aigua” (p. 81).

A mitjan rondalla, ell aplega al palau i la princesa l’esperava. Ara bé, quan la donzella restava sola, se li apareix una velleta (la qual simbolitza l’hivern) i la transforma en un colomet blanc.

En acabant, l’anciana aconsegueix que el príncep es case amb ella. Nogensmenys, “Durant totes les noces, el colomet blanc no va deixar de voltar per la vora dels nuvis i mai no es movia dels voltants del palau un cop casats” (p. 82).

Adduirem que copsem un jardiner (un personatge en nexe amb lo matriarcalista) i que ella no podia entrar al palau. Ens trobem, per tant, en un passatge relatiu a l’hivern i en què domina la vella.

Tanmateix, “va venir l’estiu que les portes dels balcons i de les finestres (…) del palau estaven obertes. Un dia, (…) el colomet va entrar i es va passejar graciós per damunt de la taula. El príncep, així que el va veure” (p. 82), l’amanyagà, li llevà l’agulla que havia clavat la velleta, “i el colomet, al moment, va tornar-se la (…) donzella sortida de dins de la taronja. (…) La donzella es va explicar” (pp. 82-83). Com podem veure, en l’estiu, estació que simbolitza la joventut, s’ajunta amb el príncep, qui castiga l’anciana i va fer unes altres bodes (p. 83).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.